Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Cinema subaquàtic: les millors pel·lícules que passen sota l'aigua
La canción del mar

Cinema subaquàtic: les millors pel·lícules que passen sota l'aigua

Besucs i sípies, popets i sardines, musclos i tomàquets marins. No us vénen ganes de deixar la terra ferma i anar a viure al fons del mar? Aquí teniu 11 pel·lícules que passen sota l'aigua

Per Josep Lambies
Advertising

Resulta que de petits vam veure 'Titanic' un fotimé de cops. Des del gener del 98 fins a l'estiu del 99 va ser l'única pel·lícula en cartell a l'antic cinema Coliseum, ara convertit en el teatre de varietats espasmòdiques, on fan 'The hole' i els xous d'en Berto Romero. El cas és que, amb tan escàs programa –així eren els temps previs als multisales, llagimeta a la vista–, vam arribar a detestar el mar i tot el que comporta. L'Atlàntic es va convertir per a nosaltres en sinònim de 1.500 cadàvers. Però ara Tomm Moore ha estrenat 'La canción del mar', una film d'animació preciós, magnífic, que ens ha reconciliat amb la vida oceànica. I així, patapum!, ens ha sortit aquesta llista. Capbusseu-vos-hi! Gaudiu!

Georges Méliès

'20.000 llegües...' (1907), de Georges Méliès

Als jardins de Montreuil, en un mític hivernacle que Martin Scorsese va intentar reconstruir a 'La invención de Hugo', Georges Méliès va fer màgia. És aquí on l'home va trepitjar per primer cop la lluna! L'any 1907, en aquest castellet de vidre que va fer història, Méliès va firmar la primera adaptació de la novel·la de Jules Verne '20.000 llegües de viatge submarí'. Amb peixeres, politges i una mica de paper maixé va construir un univers submarí amb pops tentaculats i sirenes que faria tremolar els taurons de l'Aquari.

'Life aquatic'

'Life aquatic' (2004), de Wes Anderson

Us recordeu d''Els snorkels'? Eren petits i viscosos, i semblaven la simbiosi perfecta entre un musclo i un barrufet. Vivien al fons de l'aigua. I ves que no es creuessin els tripulants del 'Belafonte', aquest submarí groc que Wes Anderson va construir per a 'Life aquatic', una pel·lícula amfíbia amb Bill Murray, Anjelica Huston i altres tritons. Tractava d'un oceanògraf que volia venjar-se d'un tauró feréstec, i el més divertit de tot és que era un homenatge encobert –o era una paròdia extravagant?– a Jacques-Yves Cousteau, i a la seva nau, el famós 'Calypso'.

Advertising
la canción del mar

'La canción del mar' (2014), de Tomm Moore

Recent arribada de les boires del nord d'Irlanda, terra de fars, gaites i vaixells extraviats, aquí teniu una forquillada de mitologia celta –fotis, reverenciat Neptú!–. El que veieu en aquesta il·lustració és una 'selkie', una fada amb un abric màgic que de nit es transforma en foca i dorm entre coralls al fons de l'oceà. L'animador Tomm Moore, que ja havia utilitzat les llegendes folklòriques a la seva primera pel·lícula, 'Brendan i el secret de Kells', dobla l'aposta a 'La canción del mar'. Un mite mariner que us farà udolar com un nen de teta.

La sirenita

'La sireneta' (1989), de Ron Clements i John Musker

En el fons, les 'selikes' són sirenes, una invenció dels navegants que volien pensar que si el seu vaixell patia un naufragi apareixerien unes criatures aquàtiques que els rescatarien i els durien fins la costa, com dofins. L'única diferència és que en comptes de cua de lluç, les 'selkies' tenen cos de lleó marí. Però llegiu el relat de Hans Christian Andersen, 'La gent del mar'. I, si us queda una mica d'esperit vuitanter, torneu a veure 'La sireneta' de Disney, amb la seva cabellera pèl-roja, el peixet tigrat i aquell cranc amb accent llatí que es deia Sebastián. Unda da sea!

Advertising
ponyo

'Ponyo' (2008), de Hayao Miyazaki

Però Tomm Moore no pensava en 'La sireneta' de Disney, sinó en la 'Ponyo' del mestre Miyazaki, un dels grans treballs de l'estudi Ghibli. És la versió contemporània del conte d'Andersen, la història d'aquella criatura que era mig dona i mig sardina, i que tenia tantes ganes de viure entre les persones que va deixar que li partissin la cua per la meitat, amb un ganivet, i l'hi convertissin en dues cames. La fantasia nipona de Miyazaki és menys gore, més apta per a nens. Però a Tomm Moore li agradaven les seves inclinacions cap a la religió 'shinto', que connecta els personatges amb la natura. Bon dia, Pocahontas!

Estrella de mar

'L'estrella de mar' (1928), de Man Ray

De l'anime als experiments de Man Ray, rata de laboratori visual, que va fer alguns dels exercicis més tronats amb el cel·luloide que s'han vist mai. Com aquest. D'inspiracions líriques i una textura manifestament surrealista, 'L'estrella de mar' és l'adaptació d'un poema de Robert Desnos que parla d'una societat submarina. Els seus habitants no utilitzen neoprens ni bombes d'oxigen, i no tenen ni escates ni closca marisquera. Però com veieu estan remullats com granotes sota els nenúfars. Com els devia aconseguir, aquests efectes aigualits, l'any 1928?

Advertising
'L'Atalante'

'L'Atalante' (1934), de Jean Vigo

A aquestes altures ja deveu saber que sota l'aigua hi ha tresors. Si no pregunteu-ho a en Tintín, que es va haver d'encabir en un bòlit aquàtic amb forma de tintorera per trobar el botí de Rackham el Roig. Però avui no parlarem de joies ni quartos. Mireu aquesta fotografia. És de 'L'Atalante', de Jean Vigo. I el que hi veieu és Jean Dasté, un enamorat que ha perdut la seva princesa. S'acaba de capbussar al riu per trobar, en les profunditats, la imatge de la seva dona. Aquí, com un miratge, embolicada en el vestit de núvia, se li comença a aparèixer. Llamp de rellamp!

hook

'Hook' (1991), de Steven Spielberg

Des de la mort de Robin Williams ja hem girat algunes pàgines de calendari. Però les nostres ganes de fer-li homenatge encara no estan saciades. A 'Hook', aquella pel·lícula en què Steven Spielberg ens va dir que Peter Pann s'havia fet vell –no és fins ara, amb 27 anys, que m'adono de com de terrible sona això–, va caure a l'aigua com un sac de patates, igual que si li haguessin posat un calçat de formigó, i es va trobar unes boniques sirenes amb el cabell tintat de colors elèctrics. Per torns, li van anar fotent uns morrejos siderals que per a molts xavals de l'època van suposar el despertar de la libido.

Advertising
Somewhere

'Somewhere' (2010), de Sofia Coppola

No tan procaç però bastant més perspicaç, aquí teniu l'aportació de Sofia Coppola. Vagi per davant que la pel·lícula em sembla una castanya, i que d'aigua no n'hi ha gaire. Només en aquesta escena d'antologia en què Stephen Dorff i Elle Fanning es posen el banyador i se'n van a fer el mico a la piscina. I com que no són d'eixe món no necessiten respirar i es passen un quart d'hora fent veure que prenen te i mengen pastetes de can Mauri submergits. Si Mary Poppins va berenar al sostre, per què ells no ho podien fer sota l'aigua?

El submarino

'El submarino' (1981), de Wolfgang Petersen

Anem a afegir un xic de bitxo a l'estofat. Hem limitat la quota de pel·lícules de catàstrofe, així que en aquesta llista no apareixen ni 'L'aventura del Posseidó' ni els 'Nàufrags' d'Alfred Hitchcock ni 'La vida de Pi'. Però calia un submarí una mica menys psicotròpic que el de 'Life aquatic', i tot i que hem estat temptats de posar 'El cuïrassat Potemkin' d'Eisenstein hem acabat decidint-nos per 'El submarino'. Fum, bombes de pressió, motors plens d'òxid, alguna fuïta i uns quants mascles amb el pit emmoquetat dels que ho resolen tot. La veus i et vénen ganes de fer 'body pump'.

Mostra'n més
Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising