El 'Piccolo Grande Amore' de Jordi Costa

Monsieur Merde, aquell sediciós follet irlandès de 'Holy motors' que anava com un esperitat menjant-se les flors del Père-Lachaise, és poc menys que un heroi de la massa: és el meu heroi. Quan he vist aparèixer l’Ignatius Farray de Museo Coconut amb mitjonets roses de mig turmell, slips blancs i abric d’hivern, caminant amb un bastó esbiaixat a la pantalla de l’ordinador, m’ha vingut al cap, amb la seva esquena parabòlica i les robes verdes. I he sentit la necessitat imperiosa de trucar a en Jordi Costa, l’home que l’any 2003 va fer història a Barcelona amb el comissariat de l’exposició 'Cultura porqueria: una espeleologia del gust' al CCCB. Perquè Ignatius Farray és el protagonista de la seva primera pel·lícula, 'Piccolo Grande Amore'. La podeu veure a Vimeo, en obert.

'Piccolo Grande Amore' és un peculiar homenatge low cost a la cançó italiana dels 60, als temps de Patty Pravo i Mia Martini, i també a aquell moment en què Mario Bava va engegar la tradició del giallo amb 'La ragazza che sapeva troppo'. “Tot va començar un estiu en què la meva dona i jo anàvem de vacances al cotxe escoltant un CD dels grans èxits de Claudio Baglioni”, m’explica, a mode de captatio benevolentiae d’una playlist espectacular: arrenca amb una versió a capella de 'L’importante è finire' de Mina Mazzini, i acaba amb 'L’amore è bestia, l’amore è poeta'. “La veritat és que mai no havia tingut vocació de cineasta, i mira que porto temps fent de crític”. Cosa d’un any enrere, durant la presentació de 'Los huerfanitos de Santiago Lorenzo', vaig sentir-li dir que de petit l’al·lucinava que algú fos capaç de fer un xiulet amb només un pinyol de préssec. Ell també se n’ha sortit: 'Piccolo Grande Amore' també està feta amb una sabata i una espardenya.

Per què ara? “Vaig rebre per e-mail el manifest de Little Secret Film i vaig pensar que o ara o mai”. Es refereix a un decàleg radical per a temps de crisi que desafia els aspirants a cineasta sense un ral a rodar una pel·lícula en 24 hores. “Sabia que fes el que fes, fotria la pota, així que limitar-ho a un dia m’anava bé: no tindria temps de cometre gaire errors”, diu en Jordi. Jo, en canvi, li he trobat més encerts que altra cosa. Mireu si no el gran Ignatius Farray, díscol profeta del subsòl, visionari sense ofici ni benefici i gran adorador del repertori d’estrelles pàtries italianes. “És curiós: la primera vegada que vam reunir l’equip al complet va ser el dia de la première de 'Holy motors' a Madrid –m’explica–. Però la veritat és que jo ja tenia pensat el personatge molt abans de veure la pel·li de Carax”. El meu cor és gran: hi ha lloc per a un segon heroi, versió trash.