Focs, petards, explosions: 8 pel·lícules per gaudir de la nit de Sant Joan

En aquesta gresca mascletera, Leos Carax és qui s'emporta la palma. Dalt del Pont-Neuf, Denis Lavant i Juliette Binoche van ballar com caníbals en zel mentre queien els focs commemoratius del bicentenari de la Revolució Francesa, igual que mil arnes rosegant bocins de cel. Eren dos rodamons, París els donava l'esquena, i ells saltaven al ritme del 'Time will crawl' de David Bowie –ave, Cèsar–. Eren anarquistes, eren paràsits, eren asocials. I s'estimaven, amb la complicitat de les llambordes, de la nit i els fanals, i del soroll de les bombes.

És nit d'amor de borratxera, de morrejos impúdics amb llengua d'esparadrap i de fotre's mà a la platja. A veure si us ho munteu tan bé com Cary Grant a 'Atrapa a un ladrón', d'Alfred Hitchcock. Veieu-lo aquí, acariciant-li el mentó a Grace Kelly, futura princesa de Mònaco, mentre ella li fa subtils llepadetes als dits. Mitja llum. L'habitació estava a les fosques, però el balcó era obert. I a fora, la nit de la Costa Blava estava esquitxada per la resplandor d'uns quants coets d'estiu, com un canó –sí, és una metàfora sexual– a punt de disparar la munició.

Arribats a aquest punt, ja ens ataquen els instints piròmans. L'any 1970, Michelangelo Antonioni i la seva fúria italiana van fer saltar pels aires una mansió edificada en el vessant d'una de les muntanyes terroses de la Death Valley. Sonen les guitarres psicotròpiques de 'Pink Floyd' i sentim el primer cruixit. Comença l'espectacle, una simfonia de vidres esberlats i roba dels armaris que han rebentat; pollastres, papaies i enciams; neveres, televisors i altres electrodomèstics creuant el cel de mitja tarda. Des del Big Bang que no s'havia vist una explosió com aquesta.

Porteu camises de quadres, llegiu Kierkegaard i, no ho podeu evitar, us agrada Jean-Luc Godard. I per tant 'Pierrot el boig'. A principis dels 60, Jean-Paul Belmondo es va embetumar la cara amb pintura blava barrufetera i es va embolicar el cap amb dos feixos de dinamita, un de vermell i un de groc. Va encendre la metxa, perquè estava grillat, i es va autoimmolar. En va sortir una flamarada com aquestes on ens agrada cremar els nostres capriciosos desitjos cada solstici d'estiu. No us direm que feu com ell. El pobre va acabar rostit com una sardina a la graella.

I ara prou d'exquisideses europees. Parlem de Brian de Palma, que és el que tots esteu desitjant: una mica d'acció inversemblant amb Tom Cruise fent-se el valent. Tots recordeu l'escena inicial de 'Missió impossible', aquella conversa accelerada sobre les tovalles blanques d'un rastaurant peixívol que acabava amb una bomba detonant en la paret de vidre d'un aquari. Si tants foguerons com portem comptats us han fet venir set, aquí trobareu els vostres minuts de Waterworld. 1, 2, 3, splash!

Estem convençuts que aquesta obra mestra de Luis García Berlanga us farà reconciliar amb els estius de la vostra infància, amb aquelles indigestions de dibuixos animats i Frigopies. Passava a Benicasim, en un hotelet de vacances a la costa. Tractava d'un grup de nens compinxats que es rebel·laven contra els pares, s'escapaven en tropa i es muntaven una barricada en un turonet. Quan els adults intentaven declarar-los en setge, els nanos atacaven amb tota classe de piules inflamables, que els feien baixar rodant muntanya avall, entre barrets de copa, monocles i ombrel·les estampades. Així la guerra sí que mola!

No cal que us posem en antecedents. Hi ha crupiers, partides de blackjack i Sharon Stone, que està com per sucar-hi pa. Martin Scorsese va rodar un clàssic en tota regla. Però recordeu com començava aquesta pel·lícula? Fem memòria: Robert de Niro entre en un cotxe, encén el motor i llum, foc, destrucció. L'automòbil fa un pet com un aglà, i l'explosió es converteix en la seqüència dels títols de crèdit, amb la 'Passió segons Sant Mateu' de Johann Sebastian Bach. Si hem de ser víctimes d'un atac amb dinamita, que soni música barroca, la millor banda sonora per morir amb estil.

Es fa de dia, heu begut unes quantes banyeres de gin Xoriguer i teniu les neurones com el fluorescent de la cuina quan està a punt de fondre's. Fred als ossos, calor al cap, suc gàstric a la boca. És pitjor que patir la febre tifoide. Estireu-vos al sofà amb un ibuprofè i mireu-vos el 'Sacrificio' d'Andrei Tarkovski, el més similar a una ressaca que s'hagi fet mai per a la gran pantalla. Feu un cop d'ull a aquest paisatge desolat, de camps fangosos, cels grisos i mosquits d'aigüera, mentre els personatges observen desesperats les restes de 'la cremà'. Així està la Barceloneta a l'hora en què arriba el servei de neteja, mentre vosaltres intenteu curar-vos la migranya.