Isabel Coixet sobre 'Aprendiendo a conducir'

El seu somni és rodar la seqüela de 'Zoolander', i no va per mal camí. Després d’haver-nos fet plorar com salzes amb títols com 'La vida secreta de las palabras' o 'Mi vida sin mí', Isabel Coixet estrena la seva primera comèdia, 'Aprendiendo a conduci'r, amb Patricia Clarckson i Ben Kingsley.

La idea ve d’un conte que es va publicar al 'New Yorker' el 2002.
En efecte. La Patricia ens el va fer llegir a mi i a en Ben durant el rodatge d’'Elegy', ara fa set anys. Era una autoficció de la Katha Pollitt, una escriptora i activista, que ha publicat un llibre sobre l’avortament que és brutal, una dona molt interessant. La trama em va tocar de ple.

És un retorn als teus orígens, a aquelles històries de dones que confiaven en la bondat aliena.
Potser sí. M’agrada aquesta figura literària tipus Blanche DuBois, que creu en la bona voluntat del desconegut.

Creus que hauríem d’aprendre a escoltar els altres?
Ho fem poc. Veiem un indi amb un turbant, i no pensem que ens hagi de dir res interessant. I en canvi un dia ets a la cua del DNI, empipat, i l’home que t’atén t’explica una aventura bestial.

A qui va adreçat el missatge?
A aquests ploramiques americans que sempre fan pel·lícules sobre el drama que t’abandoni el pare, com si no hi hagués res pitjor. Tipus Jessica Chastain a 'Interstellar', saps? A l’altra cara del món hi ha gent que mor torturada al calabós.

Consideres que és la teva primera comèdia?
Si més no, ningú no sortirà amb ganes de tallar-se les venes.

Repeteixes amb el cara a cara Clarckson i Kingsley, aquí caps de càsting. Com ha anat?
Des que rodàvem 'Elegy', es van enfilar al vaixell. Ens coneixem molt. Saben quan em diverteix que em toquin els nassos, i quan em mosquegen.