Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El negre d'Intocable ara és policia dels suburbis

El negre d'Intocable ara és policia dels suburbis

Omar Sy ens parla del seu paper a 'Incompatibles', una buddy movie francesa sobre dos policies de la perifèria

Per Josep Lambies
Advertising

L’escena és una mica Rock Hudson i Doris Day a 'Pijama per a dos'. A través de l’auricular puc sentir com Omar Sy es va eixugant la closca amb l’energia d’aquells friquis de les bitlles que es passen mitja vida encerant una bola de vuit quilos. “M’has deixat el temps just de posar-me la tovallola”, em retreu amb un eco de riure enllaunat probablement esperonat pel vapor que surt del bany. Són les 12 del migdia, i el pobre paio s’ha passat tot el matí al gimnàs, no fos cas que li caigués un pectoral pel camí.La qüestió és que ha estrenat 'Incompatibles', una buddy movie francesa sobre dos policies de la perifèria. “És un revival del cine d’acció dels 80, superdivertit”, m’explica.

El 2011 va ser el seu any: va interpretar el negre d’'Intocable', va guanyar el premi Cèsar i tot van ser ampolles de Dom Pérignon. “Aquella pel·lícula es va fer a la meva mida –diu, vanitós–. Nakache i Toledano, els directors, em van dir des de bon principi que si no acceptava el paper, 'Intocable' no es rodaria. Dubto que mai tornin a donar-me una responsabilitat tan gran. T’imagines què hauria passat si l’hagués rebutjat?”. Però d’això ja se n’ha parlat prou.

Aprofito que el tinc amansit pels efectes d’una eŀlíptica activada a moltes revolucions i intento esbrinar a què coi es dedicava abans d’ensopegar amb la cadira de rodes de François Cluzet. Durant molt de temps va ser la parella còmica d’un altre humorista de raça, Fred Teston. “Ens vam conèixer amb poc més de 20 anys en un espai de Radio Nova –m’explica–. Bàsicament, la nostra feina consistia a fer el ximple davant dels micros”. I després va venir la televisió: entre el 2005 i el 2012, Canal+ va emetre cada setmana 'Le SAV des émissions', un xou tipus 'Cruz y raya' que aviat es va integrar en el menú d’un dels programes estrella del prime time francès, 'Le grand journal'. “Les nostres vides es van separar quan vam començar a fer cinema –diu–, perquè ens feia por que la gent digués: ‘oh, mira, l’Omar i en Fred, fent les parides de sempre’. Va ser una mica trist”.

De l’època Sy-Teston daten alguns dels seus personatges més ocurrents, inesgotables amants del gag i la peripècia, que a hores d’ara formen part de la vida de qualsevol francès. “Com el Captain Chocolat, un timoner negre que comandava un vaixell amb els colors de la pàtria elevats al masteler major –recorda–. A 'Incompatibles' faig de poli de barriada. No he canviat tant, oi?”. Entre acudit i acudit, va traient el seu vessant compromès. Diu que ser fill de la banlieu és una experiència que marca per sempre. “La meva mare va néixer a Mauritània, el meu pare a Senegal –m’explica–. Alguna cosa m’havia de quedar, a banda d’aquesta habilitat inigualable que tinc per imitar en Michael Jackson”.

El 2012 també va ser un bon any. No sé si va beure tant de xampany, però un parell de setmanes després de l’estrena d’'Incompatibles', el 'Journal du dimanche' va dir que Omar Sy era el personatge preferit de la societat gavatxa, un cap per sobre d’un altre còmic, Gad Elmaleh. I no només això: va treure’s la pell de noi de perifèria i es va convertir en un dels protagonistes de l’última pel·lícula de Michel Gondry, 'L’écume des jours'.

“He plorat i he rigut, m’ho he passat com un cabrit i m’he tornat boig”, va cridant, un altre cop amb el riure enllaunat i l’eufòria disparada. Ja us ho explico jo: és l’adaptació d’una novel·la de Boris Vian, amb Romain Duris i Audrey Tautou. I hi surt un filòsof que es diu Jean-Sol Partre.

Advertising