Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Orson Welles en 10 imatges
Orson Welles

Orson Welles en 10 imatges

Celebrem el centenari del mestre amb una selecció de fotogrames

Per Josep Lambies
Advertising

Qui és aquest home del fedora negre que ens mira des de darrere d'un ramet de ginestes? Qui és aquest pelut de talla catxalòtica que sempre porta un puro de 25 centímetres entre els llavis? Orson Welles va néixer a Wisconsin el 5 de maig del 1915. Amb 26 anys va dirigir i protagonitzar 'Ciutadà Kane', i encara avui molts diuen que és la millor pel·lícula de la història del cinema. Quan va morir el 10 d'octubre del 1985 encara lluitava per acabar una adaptació del 'Quixot' de Cervantes que l'havia portat de corcoll des de feia, pel cap baix, tres dècades. Què li bullia pel cap a aquest tità amb ulls de gat de carrer? No ho sabem ben bé. Hem resumit la seva carrera en deu imatges, a veure si en traiem l'aigua clara. Us hi apunteu?

F for fake

'F de frau' (1973)

Orson Welles era el rei de la màgia, mestre de la trampa i l'engany. En una altra vida se li hauria donat bé fer de triler a la Rambla, però es va deixar enlluernar per Hollywood, on va fer millor fortuna. 'F de frau' és la seva última pel·lícula acabada, un documental sobre la gran farsa que és la indústria del cinema. En les primeres imatges apareixia a l'andana d'una estació, entre els fums d'uns quants trens de vapor, enfundat en un capot negre, fent trucs de mans. Es treia un conill de la màniga, i feia caure unes quantes monedes del nas com si fos una màquina escurabutxques quan rasca el tres en ratlla.

El tercer home

'El tercer home' (1949)

Era un déu o un mestre firarire? M'he fet molts cops la mateixa pregunta. Li agradaven les caretes, això segur. Esteve Riambau, el director de la Filmoteca, li va dedicar una pel·lícula l'any 2009 que es deia 'Màscares', un homenatge de carpa de circ i batuta de domador amb Josep Maria Pou de protagonista. També li agradaven els parcs d'atraccions. Carol Reed el va fitxar el 1949 per a la seva adaptació d''El tercer home' de Graham Greene. No oblidem que l'escena més famosa passava en un vagonet de la sínia de Viena. I acabava amb aquella mítica persecució per les clavegueres de la ciutat.

Advertising
La dama de shanghai

'La dama de Xangai' (1947)

Al Cèsar el que és del Cèsar. Si Carol Reed va pensar en Welles és perquè dos anys abans havia dirigit i protagonitzat 'La dama de Xangai', un film que acabava en un parc d'atraccions abandonat, una fortalesa de passadissos secrets, paranys i tobogans, i un saló de miralls que ni el del Tibidabo. Woody Allen va fer-li un homenatge a 'Misteriós assassinat a Manhattan', amb tiroteig i trencadissa de vidress inclosos. Aquí el teniu, multiplicat en aquesta cambra dels miratges on realitat i reflex es confonen i perpetuen, i on Rita Hayworth és una 'femme fatale' amb pistola i pèl ros.

Sed de mal

'Sed de mal' (1958)

Sí, 'La dama de Xangai' és un film 'noir' en tota regla. Welles era un gran aficionat a les trames del policíac. A 'Sed de mal' va interpretar el capità Quinlan, un poli de la frontera de Mèxic, robust com una barrica, que guardava dinamita al seu ranxo. Devia tenir el fetge com la closca d'una ostra, i passava les hores mortes bevent aiguardent en un bar de carretera regentat per Marlene Dietrich. Actor i director, també va operar l'espectacular pla-seqüència amb què començava el film: Charlton Heston, Janet Leigh i el temporitzador d'una bomba a punt de fer volar un cotxe en mil bocins.

Advertising
Campanadas a medianoche

'Campanadas a medianoche' (1965)

Hem parlat de les dimensions d'Orson Welles, panxut d'excepció, més encara que Alfred Hitchcock. Era una mena de Pare Noël fumador de fàries amb cara d'embruixat. De la seva poderosa envergadura treia aquella veu de Júpiter llençarajos. Quan tenia 23 anys, va fer creure a tota Amèrica que els extraterrestres havien envaït la terra, gràcies a aquella locució radiofònica de ciència-ficció que es deia 'La guerra dels mons'. Era un gran actor. Ni tan sols Shakespeare se li va resistir. Ningú, com Orson Welles a 'Campanadas a medianoche', ha sabut interpretar el paper de sir John Falstaff.

Macbeth

'Macbeth' (1948)

Sempre va dir que li hauria agradat format part dels Lord Chamberlain's Men. Curiosament, el primer home que va fer de Hamlet, en el llunyà 1601, pesava prop de 120 kg. Ho hauríeu dit mai? Ell no va arribar a encarnar mai el príncep de Dinamarca, perquè Laurence Olivier se li havia avançat. En canvi, Welles va portar com ningú el pes de la corona de Macbeth, aquest banyam visigòtic de forja i esmolet. I va pronunciar, amb un eco que feia tremolar el món, aquell cèlebre monòleg del 'Tomorrow and tomorrow and tomorrow'. Ja sabeu, acte V escena V: "la vida és un relat explicat per un idiota ple de soroll i de fúria, i sense significat". Glups!

Advertising

'El desconegut' (1946)

Tant soroll i tanta fúria ens hem posat tremendistes. Aquí una imatge que sembla la versió primitiva d''El día de la bestia', on trobem un Orson Welles de trenta-i-escaig, vestit de Franz Kindler, al costat d'un dimoni escuat. En aquesta pel·lícula, producció de la RKO, Welles interpretava un dels cervells pensants del nazisme, inefable enginyer dels camps d'extermini, refugiat sota una falsa identitat després de la Segona Guerra Mundial, en una ciutat de Nova Anglaterra. Aquí el teniu, al costat d'aquest àngel de la mort amb les ales desplegades. La seva condemna.

El rei de los zorros

'El príncipe de los zorros' (1949)

Abans de seure al tron de sang de Macbeth, Welles havia estat el príncep de les guineus. En aquest film de Henry King va encarnar César Borgia, mite històric, gran estratega. Diuen que és un dels tritons de la Itàlia del segle XV a qui Nicolau de Maquiavel va dedicar el seu famós 'Príncep', un tractat de política i males intencions que s'ha convertit en un cim del pensament modern. La pel·lícula no és gran cosa, la veritat. Si val la pena és per veure el nostre tòtem del dia, amb els hàbits del Cinquecento, passant els dits per sobre del mapa d'Itàlia amb els guants de vellut i les pèrfides ànsies de conquerir el món.

Advertising
Mr. Arkadin

'Mr. Arkadin' (1955)

Conquerir el món hem dit? A Welles sempre li van agradar els personatges amb autoritat. Als anys 50 André Bazin i els seus amics cahieristes el van anar a visitar a una suit del Ritz de París. El paio va sortir amb bata de seda i sabatilles, i un panxot que arribava fins al Bois de Bologne. Imagineu-vos-ho: Zeus amb roba d'estar per casa. El primer que els va dir va ser, justament, que a ell el que se li donava bé era encarnar individus poderosos, amos i senyors de castells, palaus i fortaleses, imperis on mai no es ponia el sol. Era el paper que feia a 'Mr. Arkadin', el d'un magnat amb barba quadrada i un passat obscur i misteriós.

Ciutadà Kane

'Ciutadà Kane' (1941)

Doncs sí, Orson Welles era un déu i un mestre firaire, domador d'un circ de puces i bruixot de túnica fins als peus. Li agradava el misteri, l'enigma, el secret. 'Mr Arkadin' tractava d'un gran home que ho tenia tot menys un passat. Havia aparegut, abnèsic, passejant per Zurich l'any 1927. Ni una maleta, ni una identificació, ni unes claus... Només 200.000 francs suïssos a la butxaca, un feix de bitllets que es va convertir en l'inici de la seva fortuna. Qui era el senyor Arkadin? És tan complicat com explicar, en poques paraules, què és Rosebud. Acabem, doncs, amb la bola de vidre de 'Ciutadà Kane', la que es va esmicolar en mil bocins una nit de nevada en una habitació de Xanadú. Ave, Welles!

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising