[image]
[title]Amb només 25 anys, l'alemanya d'ascendència japonesa Alice Sara Ott és un referent del pianisme mundial. Aquests dies oferirà tres concerts a L'Auditori: el 'Concert per a piano núm. 1' de Liszt amb l'OBC, un recital amb Mozart, Schubert i Mussorgski, i un concert de cambra amb la famosa 'Truita' de Schubert.
En quin d'aquests formats et sents més còmoda?
Són tots diferents. El recital es correspon al meu últim disc amb Deutsche Grammophon i en aquest format sóc només jo a l'escenari així que he d'interactuar més amb el públic. El de Liszt és el primer concert per a piano, que vaig tocar en públic quan tenia 14 anys, i és una peça molt especial per a mi. En els concerts d'orquestra, he d'estar pendent de moltes coses: del director, dels músics i, per descomptat, de la música. El mateix passa amb la música de cambra, on he d'escoltar amb molta atenció els altres solistes. Ara estic esperant amb interès la col·laboració amb els solistes de l'OBC. No puc dir que prefereixo un format o un altre, cadascun és especial en el seu sentit.
Què són els projectes Rhapsody in the School i Yellow Lounge que promous?
Rhapsody in the School és un projecte en què els artistes van a les escoles a fer concerts i a explicar la música i els seus compositors. Crec que és un projecte molt interessant perquè anima els nens a prendre'n part. La majoria d'estudiants mai abans havia escoltat música clàssica. Després de l'actuació, parlant de compositors i de la vida dels músics, els estudiants poden connectar-se a la música i ser més curiosos. És un procediment similar al que es fa amb el pop. En general, la música clàssica no la senten sovint a casa, i pensen que només és per a la gent de classe alta. En canvi, ara alguns d'ells vénen als meus concerts, i em sento molt feliç que el projecte hagi obert una nova finestra als estudiants.
I Yellow Lounge són concerts de música clàssica en format de club. Quan hi vaig tocar per primer cop tenia 19 anys i estava molt nerviosa. El públic estava assegut a terra, al costat del piano de cua, molt més silenciós que el públic habitual de la música clàssica i molt atent al que feia. Vaig pensar que els agradaria que toqués obres populars de Liszt o Chopin, però molts em van dir que preferien Beethoven. Em va sorprendre!
La teva germana també és una gran pianista. Què us va encaminar totes dues cap a la música?
La meva mare va ser una gran influència. Teníem un piano a casa i escoltàvem molta música clàssica. Quan jo tenia tres anys, els meus pares em van portar a un concert de piano a Munic i va ser llavors quan vaig decidir que volia ser pianista. Amb la Mona hem tocat diverses vegades juntes.
Vas guanyar el teu primer concurs de piano als set anys i un dia vas decidir no competir més, oi?
Els concursos són una bona oportunitat per preparar-se i actuar davant del públic. Quan vaig guanyar estava molt feliç, però després vaig pensar que no volia competir contra ningú per la música.
Per què toques descalça?
Simplement, em sento més còmoda i probablement el públic ni se n'adona, perquè els peus estan coberts pel vestit. També m'agrada perquè no he de portar sabates de concert quan viatjo.
Pots equilibrar la feina i la vida privada?
Sembla difícil, però és realment fàcil sempre que siguis feliç amb el que fas.
