Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Benjamin Alard no es confia amb Bach

Benjamin Alard no es confia amb Bach

El clavecinista més desitjat porta a Barcelona la música per a clave del mestre barroc

Benjamin Alard
Per Marta Porter
Advertising

Encara no té 30 anys i ja és un dels clavicembalistes més buscats pels programadors. El francès Benjamin Alard (Rouen, 1985) serà a Barcelona per fer dos concerts a l'església de Santa Anna dins del Festival de Música Antiga de Barcelona. El Palau de la Música li ha proposat fer la integral de la música per a clavecí de Bach en un projecte de llarga durada.
 
Com va néixer el projecte?

Va ser gràcies a Víctor García, director adjunt artístic del Palau, a qui vaig conèixer en un concert que vaig fer a Barcelona i després em va convidar a tocar al Festival de Girona. Em va proposar fer la integral de Bach al clavecí, però aquests últims dies hem decidit no fer la integral, sinó que cada any reagruparem una sèrie d'obres de Bach en funció del seu caràcter o influència, perquè tocar-ho tot està bé, però de vegades és massa i es perd el que es vol mostrar. Crec que és millor fer programes on les obres estiguin molt ben lligades, com una progressió compositiva, un viatge imaginari amb una temàtica per any i per concert.

Aquest any interpretaràs dos concerts amb les transcripcions de Bach.

Sí, són obres que Bach va imaginar en forma orquestral, però que va escriure al clavecí, com l'Obertura a la francesa o el Concerto italià. I també són obres molt difícils i denses, com la Partita en Re major. Fer un concert amb totes les Partites seria massa pesat. Tot i que són fantàstiques, és com quan es menja massa: t'agafa una indigestió. També faré la Sonata en Re menor, a partir de la Sonata per a violí sol en La menor. Aquest primer concert mostra les obres que Bach va transcriure per a clavecí perquè poguessin ser tocades amb l'instrument que hi havia a les cases.

I els anys següents?

El segon any faré El Clave ben temperat, els dos llibres, i en els següents les Variacions Goldberg i l'Art de la fuga, i un concert amb temàtica de la dansa i la música de joventut de Bach, una època molt important perquè, com en tots els grans compositors, és on es nota que el seu geni ve d'haver treballat moltíssim i d'haver copiat també moltíssim la música dels seus mestres, com Buxtehude, com els francesos i els mestres antics, fins a trobar el seu propi estil. Els genis aporten alguna cosa personal més tard, després d'haver estimat els que els van precedir.

D'aquestes obres, quina és la més difícil d'interpretar?

Tot és difícil, però les obres de joventut, per tocar-les bé, primer cal comprendre d'on provenen. I una de les més difícils és les Variacions Goldberg. Més enllà de la dificultat tècnica, el més difícil és que és una obra molt coneguda. Això comporta una pol·lució mental del que hem escoltat, encara que siguin versions bellíssimes. És molt difícil llegir la partitura com si fos la primera vegada.

Què hi pots aportar?

Davant d'una obra així no vull aportar res, només que el públic l'escolti i l'entengui bé. Si aportes massa coses personals, compliques l'obra i es perd. Ser simple amb aquest tipus d'obres de Bach és molt difícil. Ets com un actor que ha de ser posseït per un text i l'ha de fer entendre, però no és ell qui es mostra, és el text.

Què pot aportar de nou la teva generació a la música antiga?

No sé si podem aportar res de nou, els nostres predecessors van fer molt, i abans d'ells ja hi havia altra gent. Cada època té la pressió que cal evolucionar i ser millors, però jo no ho crec. Cadascú pot trobar el seu camí i fer el millor possible allò que té ganes de fer. No cal fer tantes activitats comercials, en gran format. Avui la cultura viu una situació molt crítica i és molt important ser prop de la gent; crec molt en l'organització de moltes petites manifestacions, tot i que també cal defensar els grans auditoris. Quan dic això em qualifiquen d'elitista, però no és veritat, la petita cultura permet que vinguin molts artistes de forma privada, sovint perquè estan en ruta, per atzar, i ens deixen la seva música.

Advertising