Lucia di Lammermoor

Música, Clàssica i òpera
Recomanat
3 de 5 estrelles

Time Out diu

3 de 5 estrelles

El Liceu proposa un Nadal belcantista amb el retorn, després de nou anys d’absència, de 'Lucia di Lammermoor', de Gaetano Donizetti, cim del melodrama romàntic italià. Encara que sigui, per damunt de tot, una òpera de soprano –Lucia ha de superar els pirotècnics reptes vocals de la més famosa escena de la bogeria del repertori–, el principal reclam del muntatge és el debut del tenor Juan Diego Flórez en el paper d’Edgardo.

Flórez porta l’emblemàtic personatge al seu terreny, més lleuger, i es reserva per afrontar en bona forma la seva gran escena final, en la qual malbarata expressivitat, elegància i encant vocal. Al seu costat, la soprano Elena Mosuc és una Lucia de gran aplom i seguretat tècnica, encara que poc implicada en la definició teatral del personatge. En aquest sentit funcionen molt millor les dues veus que encapçalen el segon repartiment, la soprano María José Moreno i el tenor Ismael Jordi; hi ha química, donen el perfil romàntic i apassionat de Lucia i Edgardo i es lliuren a un cant de gran bellesa i expressivitat.

Rendeixen a millor nivell els baixos Simón Orfila i Marko Mimica, sòlids intèrprets del paper de Raimondo, que els barítons Marco Caria i Giorgio Caoduro, de cant més tosc en la caracterització del malvat Enrico Ashton. L’equip de comprimaris i el cor lluiten, no sempre amb èxit, amb l’excés de decibels en el fossat; de fet, la lenta i  contundent direcció musical de Marco Armiliato no els ho posa fàcil.

El muntatge, de l’Òpera de Zuric, és discret i porta la signatura escènica de Damiano Michieletto, que tanca l’angoixa, l’aïllament i la bogeria de Lucia en una freda torre de ferro i vidre. No passen grans coses teatralment, però Michieletto es guarda un as a la màniga, el salt al buit des de les altures de Lucia mentre llança el seu escruixidor agut final; i el salt de la doble és espectacular.

Per Javier Pérez Senz

Publicat

Detalls

També t'agradarà