Una òpera de Broadway al Liceu

Kurt Weill només va viure 50 anys, un trajecte massa curt per un compositor de gran talent com ell que, no obstant, no li va impedir abraçar una remarcable varietat de registret. Una varietat que no sempre ha estat entesa o acceptada com mereix. Weil va ser el repsosnable, junt amb Bertolt Brecht, d'algunes de les obres més crítiques i àcides dels anys 20 i 30 del segle passat, com 'L'òpera de tres rals' i 'Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny', torpedes dirigits a la línia de flotació d'una societat corrupta  iun capitalisme voraç. ¿Com era possible que aquest mateix compositor, associat als corrents més esquerranosos de la República de Weimar, i que va haver de fugir de l'Alemanya nazi -per acabar-lo de fer més antipàtic als ulls dels jerarques hitlerians, era jueu-, anés a parar, en el seu exili als Estats Units, a la comercialitat més frívola de Broadway? Molts mandarins de la intelligentsia musical europea no ho van entendre mai i encara avui en dia el Weill alemany sol tenir millor consideració que el Weill americà. Hi ha realment, però, una censura?

Amb una sòlida formació clàssica en la qual va jugar un paper destacat Ferruccio Busoni -el més germànic dels compositors italians-, Weill va ser un dels grans renovadors del teatre musical de l'Europa d'entreguerres gràcies a la seva capacitat d'absorbir en un llenguatge personal els aires, els ritmes i els colors de la música popular més en voga del moment. Aquesta capacitat va viatjar amb ell als Estats Units i, si bé és cert que la ironia i el sarcasme de les seves obres mestres alemanyes desapareix a Broadway, la seva voluntària immersió en els condicionants del teatre comercial de Nova York -els més intolerants dirien que es va vendre al dòlar- no va deixar de banda temàtiques polítiques -l'al·legat antibèl·lic de Johnny Johnson, la crítica de l'apartheid a Lost in the stars- o socials, com a Street scene, estrenada el 1947, un dels punts àlgids de la carrera americana de Weill i, en molts aspectes -com les dimensions i l'ambició-, una veritable òpera de Broadway. No debades ell mateix va escriure: "Quan vaig arribar als Estats Units, vaig comprendre de seguida que els escenaris de Broadway eren per al públic nord-americà allò que l'òpera era per als europeus. En conseqüència, he escrit cada cop més la meva música a l'atenció de Broadway i avui tinc la convicció que el públic nord-americà està preparat per acceptar la seva pròpia forma d'òpera".

Som lluny del distanciament brechtià i més a prop dels bocins de vida de les òperes del verisme italià. El llibret -escrit per Elmer Rice a partir d'un drama propi, amb lletres de Langston Hughes, el gran poeta de Harlem- ens situa en un carrer d'un barri modest del Lower East Side novaiorquès, un melting pot de gent d'orígens diversos, emigrants amb les seves grandeses i misèries, en una calorosa nit d'estiu que precipita la tragèdia, l'assassinat d'Anna Maurrant, un dels personatges principals d'aquesta peça de protagonisme coral, a mans del seu marit. La música de Weill incorpora elements de jazz i blues, el swing més desimbolt al costat del lirisme més operístic, influències hollywoodianes amb tocs de música jueva, que creen una integració entre la música i el text parlat admirable.

Des d'un llunyà Mahagonny el 1971, l'escenari del Liceu no acollia una obra de Kurt Weill. Benvinguda sigui, doncs, 'Street scene' en una producció, creada el 2008, que s'ha reposat enguany al Châtelet de París abans d'arribaraBarcelona.Ésuna proposta de The Opera Group, companyia especialitzada en òpera contemporània que ja va dur a l'enyorat Foyer Into the Little Hill de George Benjamin, ambelYoungVic,undelsteatres més inquiets de Londres. Amb direcció escènica de John Fulljames i musical de Tim Murray, un ampli equip d'actors i cantants col·laborarà amb el cor i l'orquestra del Liceu i el Cor Vivaldi en una de les propostes apassionants de la temporada.