Anarquia i 'birra fría'

Entra una puta força col·locada a quarts de nou del vespre. El bar, desert. Vol anar al lavabo. “És a dalt, puja, puja!” li diu en Joan amb el seu somriure resplendent. En Joan, un humanista amb un cor com una casa de pagès, és un dels tres socis de Robadors 23. El local és l’excasa d’un altre dels socis, l’August, un metge dandi amb fal·lera pel jazz. El tercer és l’Albert, flamenquista acèrrim, i la família la completen en Yussuf, la Fadwa i l’Alí, el nostre Freddy Mercury pakistanès particular.

El carrer d’en Robadors és tot allò que defineix el barri xino: cadires a la fresca, xivarri i batusses, putes, camells i corredisses, insults i afalacs desmesurats... Tot al màxim, res de mitges tintes. No t’hi avorreixes. En aquest caos de vegades violent i a punt de desaparèixer –sembla que finalment la nova seu de la Filmoteca obrirà aquest desembre– Robadors 23 s’alça com un oasi on tothom hi pot entrar i dir la seva, on t’hi pots trobar gent de tot arreu i tota mena, carregats d’humanitat i contradiccions, amb butxaques escurades i vestits fets a mida, addictes a tota mena de substàncies i defensors acèrrims del veganisme, fets una pelleringa i en estat de gràcia; gent que, principalment, es caracteritzen per compartir l’ideal polític que regeix el bar: respecta qui és diferent a tu.

A Robadors 23 s’hi lliga, tiren bé el gintònic i sovint tenen alguna cosa de picar; cada nit hi ha alguna cosa programada (jams i concerts de jazz i flamenc gairebé cada nit de la setmana). Són una família disfuncional i acollidora.

L’any 1972, la Mercedes, encarregada d’una barra americana al carrer d’Escudellers i propietària d’una perruqueria al carrer de les Carretes, estava jugant a parxís al local del costat del seu negoci quan va trencar aigües. Trenta-vuit anys després, el seu fill Leandro obriria el Makinavaja al mateix carrer de les Carretes que el va veure néixer, un bar dedicat a la memòria del dibuixant de còmics Ivà i al seu gran personatge Makinavaja, un lladre de bon cor, el nostre Robin Hood particular.

En Leandro, alt i gros com un Sant Pau, emprenedor noctàmbul i anarquista, es coneix el Barri Xino de dalt a baix i n’és una mena de patriarca paio –m’explica que el pare del Paco Ibáñez tenia un taller al carrer Nou de la Rambla on Durruti treballava d’aprenent!

O que als anys 70 del carrer de les Carretes en deien Ria Galicia perquè hi havia 14 restaurants gallecs que servien menús...  El bar és la viva imatge del propietari: un lloc amb caliu i música popular, un refugi familiar on els parroquians són gent del Raval de tota la vida i tothom hi és benvingut. Hi posen AC/DC, flamenc, la Banda Trapera, reggae –de tot menys electrònica. La salsa de les seves braves és fantàstica; les bombes, boníssimes. Cada dimarts hi ha jam session i cada dissabte, concert amb vermut, al migdia.

En Leandro m’explica que abans del Makinavaja hi havia la Bodega López i que el dia que es va morir l’amo el seu fill li va cedir el bar –es veu que la seva mare cosia els pantalons al Leandro de petit: tot queda al al barri. Acaben de celebrar el segon aniversari i ja són tota una institució. L’esperit del Makinavaja perviu i s’ha encarnat en un bar: com no podia ser d’altra manera!

Des que ens havíem assabentat de l’imminent traspàs del mític Resolís de la plaça del Raspall que teníem l’ai al cor: qui l’agafaria? El reformaria de dalt a baix? Perdria tot l’encant? Res d’això: els veïns de La Barraqueta, ateneu independentista de Gràcia, han decidit establir-s’hi, fer servir el menjador interior de seu social i mantenir el bar restaurant gairebé intacte.

El Resolís és l’emblema d’un tros de barri que encara serva aquella genuïnitat que tant li falta a la resta del districte, un local amb una concurrència variada i familiar, lligat a una plaça llegendària: allà es van establir fa centenars d’anys els gitanos quan van arribar a Barcelona; també es diu que hi ha enterrada la pedra del Carall, un tros de menhir ancestral que les nits de lluna plena atrau els sonats a fer gatzara.

És un lloc de poder, magnètic. Una de les novetats del bar restaurant actual és que en Jordi, el cuiner, és valencià i fa cada dia uns arrossos per llepar-se els dits: a banda, amb crosta, al forn... Cada matí va al mercat de l’Abaceria i decideix què farà. Els preus són populars de veritat: un plat d’arròs i la beguda, només 7,5 €; les mitjanes, 1,60. Reivindiquen la riquesa culinària dels Països Catalans –fan arròs de seitons i coliflor, per exemple, un plat típic de Guardamar–, i una altra manera de fer política, diu en Marc, un dels tres cooperativistes que ara donen trempera i continuïtat a aquest entranyable racó de la ciutat.

Fa un temps es va constituir l’Associació de Comerciants Raval Verd, que agrupa establiments del carrer de la Cera i Carretes. Principalment són Pódame, Cera23, Las Fernández, Mucha Fibra, La Casa de la Pradera, Lo de Flor, Amatosole, Freedònia... És a dir, perruqueries, restaurants, botigues de roba, de mobles, bars i associacions culturals.

Junts organitzen el cinema a la fresca del carrer Aurora i treballen per un barri millor, per combatre’n la degradació i revifar-lo amb concerts, mercats de puces i iniciatives contra la crisi com el baratíssim menú per als aturats que ho acreditin. Fan una gran feina.

Un dels puntals del Raval Verd és Freedònia, un local cultural obert el 2010 amb la intenció d’oferir cada dia una proposta artística gairebé sempre gratuïta: des de performances fins a festivals de cinema experimental, festes petardes –Churros con chocolate, la reina dels diumenges a la tarda, ara a La [2] de l’Apolo– passant per festivals d’electrònica local –A cau d’orella–, monòlegs, micro obert, exposicions, tallers de tango i milonga... Diversitat, qualitat i un punt de sorpresa. Per exemple, ara l’Evripidis –el músic d’origen grec que va gravar aquell gran disc anomenat A healthy dose of pain– programarà els dijous.

El Freedònia té el terra de fusta i està dividit en tres grans espais plens de marcs daurats que el Coque, el factòtum, va arreplegar de l’antiga fàbrica de motllures del carrer Sant Rafel, que ara és una camp de futbol. Un centre cultural amb ganes i personalitat. Un generador d’art al cor del Raval

“Això no és un bar però tenim barra”, explica el Sergio, un dels factòtums de La Virgen, a una parella que entra al local. “Us heu de fer socis: apunteu el vostre nom i cognom aquí, costa 1 € a l’any i ara us dono el carnet”. És així de fàcil formar part del “despatx cultural” de La Virgen, un espai de sostres alts amb ventiladors d’aspa, parets de maó, cap tauleta igual –tot són objectes trobats– i un lavabo ple de collages molt suggeridors, d’una luxúria vintage que encara fa trempar. Era l’antic magatzem de la bodega on ara hi ha el Manchester: un bon dia quatre amics van decidir fer-se’l seu, reformar-lo i convertir-lo en un local on hi passessin coses: performances, poesia, exposicions, música en viu... Quatre anys després, per exemple, els dijous s’omple com un ou per veure les jam de gipsy jazz dels Trio Barnouche i el primer dissabte de cada mes La Virgen s’escampa per tot el carrer i acull El Rastro, un mercat de segona de mà.La clientela és variada: estudiants, estrangers cul-inquiets, curiosos de la nit bohèmia barcelonina... S’hi veuen tota mena de pentinats –rastes, gomina, crestes– i vestimentes –bombatxos, samarretes de Guns’n’Roses, pantalons de pinces. El preu de la cervesa depèn de si hi ha espectacle o no. Fan biquinis a dos euros i mig. Hi ha poca cobertura al mòbil i, al tanto que va de canto, com que no és un bar sinó una associació cultural, S’HI POT FUMAR!

Aquesta pintoresca cerveseria i bar de tapes té una particularitat: és un petit museu de memorabília anarquista barcelonina dels anys 30 i 40: cartells –alguns originals– fotografies d'època, diaris i quadres conformen un collage molt atractiu. Podeu imaginar-vos que la clientela no és votant del PP ni de Ciu. Les tapes són d'allò més recomanables, i si em permeteu fer l'acudit, val la pena demanar una bomba.