[image]
[title]Als 90 la música electrònica era jove i tothom la descobria amb una sensació excitant, com la reencarnació d'una antiga energia: molts joves educats en el hip-hop o el punk es reciclaven en el house. Ja ha passat temps i les noves generacions venen educades en els plaers del clubbing i els sons sintètics, i ara els reconvertits del rock són una excentricitat que, precisament per treballar a partir d'idees infreqüents entre els nadons del dance, sonen més fresques.
Daniel Avery va créixer sent un punk, enganxat a les guitarres, i un bon dia va descobrir els sons de club: com li va passar a Skrillex, va tenir una epifania, una transformació profunda, i va començar a treballar amb màquines esprement efectes lisèrgics i a construir temes de ball amb una musculatura tensa i resistent que han causat sensació. El seu so és com una adaptació al present del que feien The Chemical Brothers fa 20 anys.
La trajectòria d'Avery ha estat breu però fulgurant: els primers EP els va publicar el 2012 amb un apropament vigorós al house -el so de moda llavors al seu Londres natal-, i a les poques setmanes ja estava punxant al club Fabric i mesclant un CD-mix per a ells. El 2013, finalment, fitxava pel segell Phantasy Sound d'Erol Alkan, una de les millors plataformes per editar música de ball per a oïdes acostumades a l'energia sense tallar del rock: era la crònica exprés del creixement d'una estrella de futur que es va consolidar amb l'àlbum Drone logic, que resumia el so de l'edat daurada del techno anglès amb un vernís de màxima actualitat. Quan punxa és igualment energètic: house amb fibra, techno psicodèlic i moltíssim d'acid per cremar calories.
