El Poble-sec és una zona gastrolúdica de primer ordre, en ràpida expansió de caràcter horitzontal. I dic horitzontal perquè els grans eixos que vertebren la seva oferta són carrers com ara Blai o Elkano: d’edificacions baixes, on la moguda transcorre en barres horitzontals, on la gent menja barquetes –menjar horitzontal!– ben junteta. I on tot seguit canvia d’espai per anar a fer el mateix al bar de la cantonada. Això és fantàstic, però en el barri també s’agraeixen espais verticals, amb profunditat, on poder estar-s’hi sense presses ni colzes.
A aquesta categoria correspon el Café Mandacarú, un restaurant de vocació nocturna i d’exquisit activisme cultural. No és estrany: encara que s’hagi fet una reforma de l’espai bastant profunda, qui hagi sopat en la seva anterior encarnació, l’excel·lent tailandès Tivoli’s Bistrot, veurà que s’hi respira la mateixa tranquil·litat.
La propietat del Mandacarú, directament vinculada al món de la música i el disseny, prefereix no dir el seu nom: “No som ningú i això és un projecte paral·lel a les nostres feines, encara està en desenvolupament”, argumenten.
Jazz i cuina vegetariana
Es neguen a definir-se com a restaurant amb música en viu, com el tristament desaparegut Bel·luna: “Això et redueix molt el ventall d’activitats. Si et defineixes així, sembla que condemnis la teva programació a ser un fil musical”, expliquen. Les actuacions comencen a quarts de nou del vespre, i disten molt de ser un acompanyament de la teca.
I tot i que encara no tenen una programació estable definida, de dijous a divendres és susceptible l’aparició a la tarima de formacions molt potents; la seva inauguració, el passat 4 d’abril, es va celebrar amb una actuació del pianista Albert Sanz amb l’acompanyament d’Horacio Fumero (contrabaix), el saxofonista Bill McHenry, la cantant Carme Canela i la violoncel·lista Sandrine Robillard. Tot un all-star del circuit de clubs de jazz barceloní, vaja.
I malgrat que asseguren que seran habituals les visites de Fumero i d’altres grans músics com el saxo tenor Fredrik Carlquist, la música brasilera també hi tindrà un pes específic, així com la presentació de llibres i els recitals de poesia.
Una altra singularitat gens menyspreable és que també programen concerts de música clàssica en petit format, amb duets de piano i violoncel, a primera hora de la tarda, una proposta inèdita en els locals nocturns de Barcelona i que promet ser una delícia si la regularitzen. Entre altres coses, perquè aquest espai també es pot catalogar com a vinoteca –maneguen una carta de vins amb setanta referències– i com a restaurant vegetarià. Encara que prefereixen no posar-se aquesta etiqueta: “Si mires la carta, veuràs que de facto és un restaurant vegetarià”.
Però l’absència de seitans i tofus, i més aviat la profusió de receptes de cuina tradicional amb un toc imaginatiu –des d’una carta breu i atractiva ens tempten fideuàs de bolets, croquetes de ceps, favetes a la menta, canelons d’escalivada– fan que ni hi pensem.
I darrera singularitat del Mandacarú: ens dóna la benvinguda un altíssim pany de paret on, en lloc de les fotos de família, hi trobem una impressionant col·lecció de reproduccions de quadres de Goya, Zurbarán i Murillo. Ni esmenteu la paraula falsificació: són reproduccions.
