'La meva Ismènia': torna el vodevil

Hermann Bonnín és, almenys, sincer. Per portar a escena 'La meva Ismènia', del decimonònic autor francès Eugène Labiche, ha hagut de reprimir-se, ha hagut de renunciar, com diu ell, a portar el text "a un terreny més exquisit". Tenia l'impuls de crear zones obscures, ambígües, però havia de "renunciar a tot això per jugar a favor de la capacitat de l'actor de comunicar el que el text vol dir-nos". Per què? Doncs, perquè 'La meva Ismènia', estrenada a París el 1852, és un vodevil, un vodevil clàssic, amb tot el que això comporta. Un ritme, un temps, una partitura perfectament definida. Una peça d'un gènere que, com mostrava Xavier Albertí a la mostra sobre el Paral·lel del CCCB, es va arrelar amb força a la Barcelona dels anys 20 del segle passat -en una versió que poc tenia a veure amb el que es feia nord enllà-, va fer forat en les avantguardes i va morir. Aquí, perquè a França fa poc l'han encarat un director wagnerià com Patrice Chéreau o un altre d'aquells que munta obres de Dostoievski que duren deu hores, com Peter Stein. Ara és el torn de Bonnín.

D'entrada, per saber de què va la cosa, ens colem en un assaig a La Seca, al segon pis, on Lina Lambert, Jaume Pla, Mingo Ràfols, Teresa Urroz i Anna Ycobalzeta pretenen fer un passi de 'La meva Ismènia'. A pèl. Sense vestuari i amb la seva capacitat interpretativa com a única arma. Davant dels meus ulls veuré com el senyor Vancouver (Pla), home important de Le Mans, població amb pretensions a prop de París, fa tot els possibles per evitar que la seva filla Ismènia (Ycobalzeta) trobi pretendent. Però la germana de monsieur, Galatea (Lambert) n'està fins al capdamunt, ja que vol saber aviat a qui llegarà la seva immensa fortuna: no té fills i Ismènia també és la seva hereva. Així que decideix presentar-li un home,Dardeboeuf (Ràfols), que és gairebé perfecte. Entremig, la serventa clàssica, Chiquette (Urroz) serà testimoni, i part, del desori. Quan em posa un peu al damunt i em mostra la lliga vermella que llueix mentre em canta a dos pams del nas, he de dir que em mata.

Ara entenc el que em volia dir Bonnín amb allò de donar el protagonisme a l'actor, la seva comicitat, perquè esdevingui comediant. Potser per això ha triat un quintet d'intèrprets més aviat dramàtics, però que "han sentit les vibracions de la comèdia". Tot depèn d'ells, de com s'ajusten a la partitura de 'La meva Ismènia', als estereotips del pare dominant, la filla tòtila, el pretendent abassegador, la tieta intel·ligent i la criada expansiva.

Bonnín ens diu que després de fer durant anys Maragall, Palau i Fabre o Strindberg, li venia de gust "afrontar una cosa lleugera", i el vodevil se li va plantar al davant en forma de record d'una conversa amb el gran pedagog Jaume Melendres, que havia muntat l'obra de Labiche a l'Institut del Teatre de finals dels 70. Melendres, rememora Bonnín, adorava el caràcter matemàtic, de joc d'escacs, del vodevil. I Bonnín hi veu un gènere que precedeix el cinema, per la inexistència de temps morts, per la continuïtat infinita de les accions.

"Sóc d'una generació que hem negligit el concepte de 'comediant', potser pel compromís brechtià. I al vodevil no es valora el per què, l'on vaig, l'on vinc, la psicologia, sinó l'acció, l'acció pura i dura", afirma el veterà director. I no oblidem que per a molts pensadors el motor de la creació neix del ritme. Un ritme endimoniat que en el cas de 'La meva Ismènia' fa que no puguis parar de riure.