Des de l’antiguitat s’estudia el riure. Dels seus beneficis físics i psicològics i del seu poder per fer lliures els éssers humans, n’hi ha documentació abundant. Però de què riem? Si fem cas al gran nombre d’actors (humoristes i monologuistes a la cartellera), el que distingeix els uns dels altres és la manera de fer. La seva bis còmica, la manera de col·locar els acudits, que sempre n’hi ha, i el joc amb el públic. Tal com està el pati, el riure fa més falta que mai, però cada cop que veig un actor/humorista muntar-se la seva pel·lícula per entretenir durant una hora i mitja els seus espectadors, em pregunto per què aquest humor deixa de banda la transgressió més enllà d’algunes al·lusions a l’actualitat o burles a certs personatges públics.
Manu Badenes ha estrenat a La Villarroel un espectacle sota la idea d’un viatge en el temps que fa en una nevera mecanotrònica que ha inventat, i hi suma uns vídeos sobre aquests viatges, de l’antiguitat al segle XX. És un espectacle treballat que cau sovint en els llocs comuns, sempre les dones i el sexe, i amb històries tan recurrents com una trucada a un operador de telefonia o les vicissituds d’un viatge amb aerolínia low cost. Badenes és un actor amb bones maneres i força empatia, però en falla el text i la direcció. De tot el que diu em quedo amb aquesta frase: “Ells fan la trampa i després fan la llei”. Aquest és el fil de l’humor que fa por als qui remenen el cistell, un humor que reivindica el dret a la insolència, a la burla de tot, des del president i els ministres, fins al Papa, l’exèrcit o els símbols nacionals. Esclar que si ho fa, li diran terrorista.
