9 marques que has de conèixer

Gabriela Coll, que posa al seu estudi de Gràcia, és una creadora que captiva pel discurs i la proposta a què ha donat vida. Gabriela Coll Garments treballa amb sèries limitades, fuig del concepte de temporada i no busca fer el 'look' complet, en sintonia amb una idea del vestir allunyada del consum massiu i ràpid inspirada en noms com Yamamoto, Martin Margiela i Christophe Lemaire.
Les quinze peces de 'Serie No. 1' mostren la transcendència del temps i la forma com aquest s’imprimeix sobre materials d’allò més nobles, una primera matèria d’alta gamma que la dissenyadora persegueix i troba en proveïdors propers, i amb la qual prova (i molt). Només així ha aconseguit una 'tote bag' amb textura de paper (és cotó lacat), unes babutxes de pell de pitó creades a mida del peu que les lluirà, i vestits minimal sense costures, fets amb llanes de sastreria tallades al biaix. Per a Coll, la roba i els accessoris semblen excuses per experimentar amb les formes i els materials, i per dur l’art més enllà.

Leticia Cano i Clara Arnús es van conèixer treballant per a Agatha Ruiz de la Prada, i la seva amistat es va forjar a Xangai, on fa dos anys van posar fil a l’agulla a baTabasTa. Volien repensar la bata per convertir-la en una peça menys d’estar per casa, però les camises es van convertir en el seu fort. Han abandonat el gegant asiàtic en favor de la producció local, més lenta i controlada, i des d’aquí volen promoure les històries fascinants que relaten a través dels estampats.
Els gràfics, i uns patrons cada vegada més elaborats, són el punt fort de baTabasTa: han vestit els cambrers dels restaurants de Willy Trullàs a Xangai, i signen els papers de paret, coixins i motius decoratius que lluiran a l’hotel Casa Bonay (Gran Via, 700) que s’inaugurarà a l’octubre; aquí també obriran la primera botiga baTabasTa (de moment tambés les trobareu a l'espai Happ del Born).

La Patricia Caballero practica el surf des de fa tres anys. Però no se sentia gens identificada amb la roba esportiva que veia a les botigues. I més ella, que sempre ha treballat en moda. Dins de l’aigua volia sentir-se còmoda perquè fer esport requereix llibertat de moviments. Però també volia veure’s guapa i, a més a més, fer-ho d’una manera responsable. D’aquesta suma de necessitats ha sorgit allSisters, una firma de roba de bany amb consciència: dissenyen i produeixen a Barcelona amb un teixit innovador, una poliamida reciclada que porten d’Itàlia.
El nom de la primera col·lecció ja és una declaració d’intencions: Geometria abstracta. Bastida exclusivament en blanc i negre, aprofita el cos de la dona per lluir-se amb el patronatge. Obertures estratègiques –en forma d’el·lipsi o de cercle– a l’altura del pit, a l’esquena, a la cintura o al maluc. També juguen amb vertiginosos escots asimètrics i tires creuades que recorden els triangles. Els vuit models (que inclouen banyadors, biquinis, tops i culottes) són còmodes, sensuals, afavoridors, resistents, intercanviables i també molt versàtils, fins al punt que poden usar-se com a peça de vestir. Perquè un top d’allSisters, combinat amb uns pantalons de cintura alta o una faldilla llarga, pot ser el somni d’una nit d’estiu... fora de l’aigua. – Laia Beltran

Avui dia, el corbatí ja no és tendència. És un accessori atrevit, unisex, que encara crida l’atenció i que pot portar des d’un especialista en projectes de comunicació social fins a una científica molecular. No us ho creieu? Doncs mireu la parella que surt a la foto.
L’Albert Soler és una bomba de creativitat. Un dia va pensar que volia crear un producte diferent i se li va ocórrer fer corbatins aprofitant les cambres de les bicicletes. La Maria Garrido de seguida es va apuntar a l’aventura, batejada amb un nom tan preciós com eloqüent: Cyclotie. Un projecte petit i engrescador que a més resol les seves preocupacions: el reciclatge, el treball artesanal i la producció km 0. No aneu desencaminats si us els imagineu recorrent tots els tallers de Sant Antoni demanant les cambres de bicis que es llencen a la brossa. Amb els prototips llestos, van contactar amb l’equip de Del Través, que són els qui s’han encarregat de convertir les tires de goma negra en elegants corbatins. Cada model té la seva peculiaritat: alguns decorats amb retalls de corbates antigues, altres amb cinta de seient de bicicleta... Una història rodona que ens fa pensar que una roda punxada ja pot tenir un final feliç (i un bonic 'packaging'). – Laia Beltran

El treball, l’esforç i la constància són qualitats intrínseques a les formigues. També a Isabel Uribe, dissenyadora de moda de formació (i amb força projecció, ja que va guanyar l’edició 25 del Modafad). El destí, però, li tenia reservada una sorpresa a Galícia, on es va convertir en la responsable de bijuteria de Carolina Herrera. Una inesperada porta d’entrada al món dels accessoris d’alta gamma que la va captivar. El següent pas el tenia clar: aprofitar tot el coneixement acumulat i llançar la seva pròpia marca.
Aquest procés el va iniciar fa uns dos anys, quan va tornar a Barcelona. Aquí ha forjat l’univers d’Aloló, que té la formiga com a element insígnia. Té referents tan inspiradors com Loulou de la Falaise i Marchesa Casati, la música de Wagner i Nick Cave, el cinema de Buñuel i l’escultura de Brancusi. D’aquest còctel de referències neix 'Genesis', la seva primera col·lecció amb plata esterlina banyada en or de 18 quirats, or rosa, rodi, ruteni i marbre negre.
'Genesis' es pot dividir en dues parts. Una de més comercial, i una altra part més creativa i excessiva apareixen les baules, l’element clau de la col·lecció. Solitàries en els penjolls o encadenades en els collars, sempre esquitxades d’inquietants formigues metàl·liques. Podeu descobrir l'univers d’Aloló a Passage. - Laia Beltran

Miute és un projecte que va de cinturons, té Copenhaguen com a escenari i està protagonitzat per dues noies. Per una banda, l’espanyola Elena Martínez-Moratalla, llicenciada en Publicitat, viatgera incansable i col·leccionista de roba 'vintage'. Per l’altra, la grega Christina Bizoumi, una altra rodamón especialista en 'start-up's de moda. Es van conèixer fa menys d’un any, van congeniar i van voler donar pista a la seva creativitat des d’una acceleradora d’empreses de la capital danesa.
L’artesania contemporània ha estat el fil conductor de Miute: el seu objectiu és donar valor a tradicions artesanes mil·lenàries a través dels accessoris de moda. A l’Elena només li ha calgut mirar cap a Albacete, la seva terra natal, on encara es cull l’espart a mà i després es trena pacientment. El resultat és un producte natural, bonic, durador i resistent. Ideal per fer cinturons amb valor afegit. La seva recerca, però, no es va acabar aquí: les pells, d’adobament vegetal i amb una textura increïble, les compren a la Toscana, a Itàlia. Les sivelles, en canvi, les porten de Sevilla i originàriament s’usen en el món de l’hípica. Amb aquests tres ingredients han donat forma als bonics cinturons de Miute, una marca on convergeixen el disseny nòrdic i la tradició mediterrània (els podreu trobar a Nuovum). – Laia Beltran

Nadia Pape (a la foto) va canviar Palma per Barcelona per estudiar psicologia; aquí va descobrir els Encants i va començar a sovintejar el Lost&Found, on comprava roba per a ella i adquiria tresors que compartia amb les amigues. Després d’un viatge a Los Angeles i de seguir acumulant peces especials –sobretot roba vintage que compra als 'vide grenier' de París, entre d’altres– va llançar-se a la piscina i va obrir una botiga online per comercialitzar les troballes. Així va néixer Los Féliz, un micromón colorista inspirat en el barri californià i l’estètica dels anys 60, 70, 80 i 90, que també serveix per reivindicar una forma de vestir única i atrevida basada en la idea de consumir menys peces però de més qualitat. “L’objectiu és que la gent apreciï la roba perquè deixi de ser un producte d’usar i tirar”, diu. Amb les fotos de Claire O’Keefe, Alex Marcus i Sara Sani, la Nadia aconsegueix fer estimar (i molt) la seva roba.

Al matí imagina interiors i a la tarda Romina Gris dóna vida a arquitectures de ceràmica, peces funcionals que s’amunteguen com si fossin ciutats o perfils de transatlàntics ratllats que transporten a la Sezession. Gris va viure a Londres, i dissenyava centres comercials per a ciutats com Abu Dhabi i Xangai; a la capital britànica també va descobrir la ceràmica, la disciplina que l’ha reconnectada amb els seus estudis de Belles Arts. Treballa amb motlles que asseca al terrat de casa, i experimenta amb les formes, les mides i els pigments a El Torn, l’espai de coworking del Poblenou, sempre amb un ull posat en els artistes, perquè diu que són els que van al capdavant de la societat. Com a interiorista somnia arribar a dissenyar oficines que satisfacin el treballador, amb una estètica blanca i pura com la dels japonesos Sanaa; ja no sap prescindir del seu altre jo: gaudeix de la ceràmica a temps parcial i comencen a sorgir-li encàrrecs (trobareu les seves peces a Verdejade).

L’Alba Casares no es considera dissenyadora. Simplement, joiera. I més aviat clàssica. S’acosta a l’ofici des de la reflexió. I és la mateixa joieria la que li serveix de font d’inspiració. No necessita estímuls externs, tot i ser una apassionada de l’art. La seva recerca va cap endins, en aprofundir en allò que ja existeix per reinterpretar-ho. No pretén inventar res, només donar-li la volta amb una bona dosi d’ironia. La col·lecció 'Words' té anells amb la paraula ‘Oro’, però són de plata. 'Geometrically Imperfect' és un repte tècnic, amb arracades i penjolls sense angles rectes ni triangles equilàters. Forgetmenot partia de les polseres “No me olvides” per arribar a peces irreverents, fins i tot una mica macarres. Però, paradoxalment, difícils d’oblidar, com l’anell doble de plata i rodi negre. 'Upside down' és la seva última aventura, on prenen protagonisme les perles. Tan boniques i tan antiquades. Fins ara. Us imagineu un anell amb una perla on aquesta mira cap endins i no cap enfora? Doncs ja existeix (descobriu les seves peces a OMG). – Laia Beltran