Adéu a Vinçon: un comiat a la botiga de disseny en sis imatges

No són les deu del matí i la botiga encara dorm. Aprofitem per retratar els aparadors de Vinçon, element distintiu de la botiga que periòdicament ha cedit aquest espai a artistes i creadors per muntar instal·lacions memorables. Les de la foto són d'Antonio Iglesias, aparadorista de Vinçon durant 20 anys; s'acomiada de la botiga amb unes escenografies simbòliques, amb textos de T. S. Eliot i Simone de Beauvoir que la gent, sempre tan atrafegada, s'atura a llegir. Beauvoir dialoga amb Jean-Paul Sartre d'una tele a l'altra, units per un caminet de guixos i bolígrafs; "és aquesta la cerimònia de comiat?", li diu ella en un llibre que evoca deu anys de la seva relació. La nostra relació amb Vinçon s'ha allargat més de quatre decennis i ja només per això els trobarem a faltar.

Les galeries que s'obren com una gola de llop a la façana de l'eclèctica casa Casas-Carbó sempre seran els aparadors de Vinçon per molt que el negoci canviï d'orientació i es converteixi en una franquícia més, una botiga a l'ús. Hi pengen els neons amb tipografia de pal, un rètol dels històrics del Passeig de Gràcia que fins ara compartia protagonisme amb La Pedrera. A dins de la botiga, s'amaguen moltes icones del disseny, des dels cubells de fregar de plàstic transparent, passant per les llibretes Moleskine o un altre súper vendes, el fanalet 'Follow me' de Marset. Per als fetitxtistes, un altre clàssic que encara no s'ha exhaurit; el calendari que va dissenyar América Sánchez als anys 70. El de 2015 serà dels objectes per guardar.

Vinçon també són les seves bosses, edicions limitades dissenyades per artistes com Mariscal, América Sánchez, Pati Nuñez, Juli Capella i Leonard Beard. No hi ha manera d'amagar que les prestatgeries de la botiga han quedat buides –ja s'han retornat molts productes als distribuïdors–, però com fer-les lluir uns dies més, fins que Vinçon tanqui les portes definitivament? Amb un gest que ens recorda les serigrafies de llaunes de sopa Campbell de Warhol, però decorat amb la mà pop de Sánchez i l'home que engoleix totxos de Berd (fins quant menjarem totxo?)

Aquí una acotació personal: les Moleskine, les llibretes que van acompanyar els artistes i escriptors de la modernitat a principis del segle XX, les vaig descobrir a Vinçon, com els setrills de Marquina, els llums de Milà i la precisió suïssa de Montaine. Passejar per la botiga era com fullejar una enciclopèdia, servia d'inspiració i, quan l'economia acompanyava, era la salvació per a qui buscava el regal perfecte. També ha funcionat com a espai d'evasió per als que ens conformem amb regalar-nos la vista i l'ànima a base d'objectes bonics. Malauradament, la crisi i les noves formes de consum han condemnat un negoci molt del segle XX i és que les botigues, per molt emblemàtiques que siguin, també se les acaba enduent el vent...

El neó de Luminosos Villoro guia l'ascensió cap a la planta noble de Vinçon; a més de descobrir-hi objectes de desig amb forma de moble (prohibitius, sí, però quins mobles!), la visita deixa el visitant amb la boca oberta. La galeria d'estil eclèctic, els mosaics del terra, la xemeneia de Josep Pascó (té una lleugera reminiscència a la 'Bocca della veritá' de Roma), i la vista al jardí romàntic. Voleu més història? Aquí es on van viure els Casas, i també Santiago Rusiñol.

En lloc de fer cap al jardí per la planta noble, hi arribem per la sortida del darrere, a tocar d'on exposaven els articles per a bebès i nens, a mà esquerra del passadís de les làmpades. Aquest és un racó humit pres per les marqueses, plantes trepadores i el silenci. A mitja escala, s'intueix l'espai impol·lut de la Sala Vinçon, galeria destinada al talent local i emergent que també acollia l'hipermerc'art; quan ets dalt, t'enlluerna l'esclat rosa de les buguenvíl·lees superposades sobre el mosaic ocre i blau.