[image]
[title]Quan els van robar l'escenografia, la companyia O ultimo momento va haver de cancel·lar sobtadament la gira del seu darrer espectacle, 'À deux pas de là-haut', però no van quedar amb les mans buides. Les bones idees seguien allí i les ganes de continuar, també. De manera que, sense atrezzo ni decorats, van revisar els plantejaments i en van compondre una versió més depurada (i despullada), 'Ce qui reste...'
Els artistes de la companyia francoportuguesa no es van quedar curts en la revenja: aquest espectacle està ple de sostraccions. Han robat del cinema una banda sonora emocional; de la màgia, la sorpresa impossible; de la dansa, els moviments harmònics i perfectament enllaçats; del mim, l'humor ingenu; del teatre, un llenguatge comprensiu; de la plàstica, unes imatges perfectament acabades i el ritme formal. I de la literatura, l'argument inicial.
L'espectacle està inspirat en un relat del neuròleg anglès Oliver Sacks, autor de la cinematogràfica 'Despertar', i de moltes altres històries clíniques dels seus pacients que narra des de la subjectivitat, de manera que el lector és partícip de l'estranyament del malalt mental, així com de l'evolució en el tractament i la relació entre metge i pacient. Concretament prenen de partida 'El mariner perdut', de la novel·la 'L'home que va confondre la seva dona amb un barret'. És el cas d'un home que continua vivint a l'any 1945, després de tres dècades. La seva memòria ha quedat aturada a partir d'una cirrosi i el desmembrament familiar provocats per un alcoholisme de cavall, i és incapaç de mantenir cap nou record més enllà d'alguns segons.
La memòria construeix la nostra vida, te n'adones quan es comença a perdre i veus enfonsar- se els murs de seguretat. Però aquest pacient de Sacks vivia en una temprança a prova de bombes, i el metge es preguntava si era capaç de sentir res. Fins que el va veure en un ritual religiós, i després escoltant música o davant la bellesa d'un jardí. En aquells moments s'alliberava del pes del temps i era perfectament i plenament feliç. Aquesta podria ser una bona explicació del sentit de l'art: deslliurar-nos del pes de les hores i dels dies.
Sota la direcció d'Olivier Antoine (professor l'École Supérieur des Arts du Cirque de Bruxelles i creador plàstic), João Paulo dos Santos i Guillaume Amaro són els dos intèrprets d'aquest treball mil·limetrat de vídeo, música, dansa i l'espectacular perxa xinesa en què s'han especialitzat. 'Ce qui reste...' és una gran obra de petits mitjans que encantarà els amants del circ acrobàtic i l'escena contemporània. Els dos intèrprets juguen a copiar-se i a atrapar-se, una cursa impossible, com la de qui busca la memòria perduda. Però segur que els espectadors no l'oblidarem pas.
