Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Cédric Andrieux parla

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Cédric Andrieux

Cédric Andrieux parla

El coreògraf Jerôme Bel fa que els ballarins ens expliquin la seva vida, al Mercat de les Flors

Per Bàrbara Raubert
Advertising

El coreògraf més representatiu del corrent anomenat no-dansa, Jérôme Bel, s'ha dedicat a desmitificar tots els a prioris d'aquesta art teatral en cadascuna de les seves peces. Especialment és així en les obres biogràfiques, les que porten per títol el nom d'algun ballarí que és qui les interpreta. Després de Veronique Doisneau (2004) sobre l'estrella de l'Òpera de París, Pichet Klunchun and myself (2005) sobre aquest ballarí de danses tradicionals tailandeses, Isabel Torres (2005) ballarina brasilera i Lutz Förster (2009) ballarí de Pina Bausch, arriba el torn a Cédric Andrieux, "el típic producte de ballarí contemporani". Així es defineix aquest artista nascut a Brest (França), intèrpret de la companyia Merce Cunningham de Nova York i de l'Òpera de Lió.

A la peça que duu el seu nom i que ara es presenta al Mercat de les Flors, Andrieux narra les experiències vitals -des de la infància fins a l'edat adulta- en primera persona i, encara que hagi ballat per tot el món, és el primer cop que parla dalt d'un escenari. "Per al Jérôme és molt important que el performer sigui també l'autor de les paraules que s'han de dir, encara que el guió el fem junts i ell vagi estirant del fil que més li interessi". És el fil de la dansa dels 80 i 90 -on pertany aquesta microhistòria- el que en realitat s'explica en l'obra. Cédric Andrieux tant és un documental històric, com és la vida d'un treballador. "Sóc una persona normal, que té família, amors, desitjos, penes... no desaparec fora de l'escenari, i en conèixer aquests detalls de la meva vida es crea una identificació amb l'audiència". Són petites entrades dissimulades de banalitat que arriben fins a la història en majúscules.

"Hi ha gent que pensa que Jérôme Bel odia la dansa i la vol destruir, però jo crec que l'estima tant que no sabia com recrear-la i va decidir encarar-ne una dimensió diferent, més intel·lectual". Bel ha estat un dels màxims exponents d'aquesta tendència -sorgida als 90 i vilipendiada per bona part del sector- que més que fer ballar els cossos, fa ballar les idees.

"Mai no he pensat en la feina d'en Jérôme com a no-dansa. Jo vinc de la companyia de Merce Cunningham, un artista també equívoc, i el que més m'interessava d'ell és la seva visió que tot és dansa i tot és moviment, encara que vingui d'elements quotidians, o fins i tot mecànics. En Jérôme m'ha fet anar una mica més enllà i m'ha fet pensar en la dansa com a vida i com a art". No és en va que l'exposició presentada l'any passat al Centre Pompidou Danser sa vie acabava amb un fragment d'una peça de Bel. "Ell ha tret la dansa de les coves de l'entreteniment i la gimnàstica, no importa si és dansa, escultura o pintura... és art".

Després de fer un solo que duu el nom d'un mateix i on s'expliquen els detalls més íntims de la teva vida, queden poques coses per fer. "És estrany. M'he fet molt famós, quan abans només era part d'un grup. Però ara la gent no truca gaire a la meva porta, m'imagino que em veuen dins una estètica molt concreta, Merce Cunningham o Jérôme Bel. He deixat de ser un llenç en blanc".  

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising