El paisatge de Peeping Tom

El paisatge canvia. Fixeu-vos en totes les botigues que abaixen les persianes, els comerços que canvien de sector i els cartells “Es lloga” o “Es ven” que pengen per tot arreu com fulles a punt de caure després d’un temps de sequera. També la gent muda de roba i de país, ajustant-se a modes i mercats laborals com si fossin aus migratòries. Igualment es transformen les relacions, les xarxes, els lligams, les persones... Tot és À louer (‘en lloguer’), afirmen els de Peeping Tom.

“És una qüestió existencial”, per Gabriela Carrizo. “El món està en moviment, les coses tenen un principi i un fi. De vegades ens costa d’assumir-ho perquè volem aferrar-nos al que sigui i això és un problema”. Ho diu una persona que ha hagut de canviar de continent, de l’Argentina a Bèlgica, on va formar part de les companyies d’Alain Platel i Jan Lauwers fins que l’any 2000 va crear la seva pròpia, Peeping Tom, al costat del seu company Franck Chartier. Amb aquesta companyia s’han forjat un segell recognoscible al llarg de totes les seves creacions, sis obres perfectament acabades i rodones com perles. À louer, del 2011, n’és la cinquena.

Gabriela Carrizo s’expressa amb molta atenció, deixant que el temps es faci present entre les idees i arrodonint cada idea amb paciència, igual com ha fet permeable la creació al seu entorn: quan va néixer la seva filla, va formar part dels personatges de 'Le Salon' (2004) fins que, amb quasi tres anys, va dir que prou; quan l’habitatge es va convertir en un tema difícil, van crear una escenografia de cases prefabricades, a '32 Rue Vandenbranden' (2009), i quan els pares es feien grans, va aparèixer una peça titulada 'Vader' (‘pare’), la producció de l’any passat que vam poder veure també al Grec. Però dins l’acceptació d’aquests canvis naturals, també lluiten per la resistència. “En l’àmbit cultural, cal barallar-nos perquè això no passi, és un terreny molt fràgil i requereix un suport i un reconeixement que no té res a veure amb la rendibilitat”.

De la mateixa manera, en la mirada decadent cap als espais que recreen les seves obres, s’insinua la lluita contra les convencions teatrals, encara que el camp de batalla sigui d’una extraordinària bellesa i realisme. “Busquem una mena de distància per poder veure-hi millor”, i són molt a prop de la clarividència. “A À louer parlem de dos tipus de crisi: d’una banda, de la crisi econòmica, que a l’Argentina es va viure molt durament l’any 2001, quan cridàvem perquè es volia convertir un dels grans teatres de Buenos Aires en un centre comercial. I, alhora, tractem les crisis creatives amb el personatge de Marie, la protagonista, mostrant el que li passa pel cap. Bàsicament, parlem sobre tot allò que és efímer, sobre les hipòtesis. Perquè tot pot desaparèixer, vivim de lloguer i no sabem per quant de temps”.

Però no és una visió negativa, la seva, sinó decididament constructiva, encara que des de la delicadesa d’un castell de cartes. De fet, l’elaboració d’espais habitables on es desenvolupen les seves obres és una de les marques de la casa i col·loca la companyia en un terreny que sembla més propi de l’òpera o del cinema, que no pas de la dansa, on són habituals les escenografies més lleugeres o pràcticament nul·les. “Sempre ens ha fascinat l’escenografia i ens prenem tot el temps que calgui per buscar la imatge que volem donar i fer-ne les maquetes. L’escenografia sempre és un punt de partida perquè és el lloc on viuran els personatges”. La d’À louer és molt especial. “És una de les que més ens va costar perquè tenia alguna cosa abstracta en si mateixa: és una casa però alhora és un ambient molt burgès, quasi teatral. L’habitació vermella ens acosta a David Lynch, una influència que ha arribat sense buscar-la, i la foto de Thomas Jorion que hi ha penjada a la paret produeix una duplicació de l’espai”. La barreja de quotidianitat amb màgia crea una realitat immersiva. “És un laberint mental, un espai borgià”. Escales que es bifurquen, espais que es repeteixen, les possibilitats es multipliquen, l’estranyesa s’acomoda.

La recerca interpretativa va en paral·lel a l’escenogràfica. “Hem treballat el desdoblament i la repetició, poder observar-se un mateix o sortir d’una situació i veure què en queda”. Hi ha un virtuosisme que sembla d’un altre món en totes les obres de Peeping Tom, on trobem contorsions inversemblants, salts muts, dislocacions dels membres, transformacions corporals, una força i una lleugeresa que només podem esperar d’uns intèrprets fora del comú.

Coreografiar el virtuosisme
Per això costa d’imaginar la feina de coreografiar aquest virtuosisme que és tan particular. Com es pot domesticar un material tan extrem? “El procés de creació és llarg, ens tanquem durant quatre o cinc mesos amb els ballarins i treballem amb tasques, moviments, restriccions, desfasament de ritmes... Els fem diferents propostes amb què ells van generant material d’entre el qual nosaltres després seleccionem i desenvolupem el que més ens interessa. Però fins i tot després de l’estrena es continua treballant sobre el material, i això fa que s’esdevinguin uns moviments molt personals i específics”.

No són ballarins fàcilment intercanviables, els de Peeping Tom, i combinen el domini de la dansa amb altres àmbits artístics: la soprano Eurudike De Beul, el seu pare i pintor Leo De Beul, la fotògrafa Marie Gyselbrecht, el ballarí contorsionista Hun-Mok Jung, el cantant Simon Versnel... “No busquem una dansa abstracta sinó partir de les realitats de cada ballarí. Ens agrada arribar a la proesa extrema, al límit, però sempre carregada d’un missatge. És el que anomenem pensament en acció, que parteix de coses simples o realistes i les portem a una transformació en el moviment o en l’àmbit teatral, fins que acaben en una situació absurda, transformades”.

És un treball en paral·lel, físic, teatral i conceptual, que es retroalimenta en cadascun d’ells. Gabriela Carrizo parla del cinema de Lynch, però també està molt a prop dels dibuixos d’Escher, que parteixen d’un element clar i evident a primera vista, però que en un mateix paper el fa viatjar i el transforma fins a convertir-se en el seu oposat i mostrar-nos l’invisible, l’enigmàtic. “L’espectador s’ha de deixar perdre en aquest món”. És un bon consell.