El principi de 'W.W' és dels més potents que he vist mai. Un doll de sorra cau del sostre i set dones hi van, una a una, sortides d'una haima d'extraradi. Van en biquini i cadascuna s'hi enfronta a la seva manera. Després es posen un xandall, es tapen la cara i s'arrosseguen, de dos en dos, l'una damunt l'altra. A l'escena següent, lapiden una dona imaginària. El soroll dels rocs és frapant. Una primera mitja hora on entens que les dones del món viuen això, cada dia, d'Orient a Occident. Però després, quan Sol Picó es posa íntima, quan busca els solos, el lluïment de les seves ballarines, la funció s'esllangueix i només l'escena de Minako Seki amb la seva llarguíssima cabellera penjada d'un fil –la violència de les dones contra les dones– fa que la nostra atenció torni a l'escena.
Sol Picó ha construït un espectacle remarcable que, ben portat, hauria de fer la volta al món. Amb ella, ballen una ballarina de Benin (Julie Dossavi), una índia (Shantala Shivalingappa) i una de japonesa (Seki). I toquen Las Migas (Adele Madau, Lina León i Marta Robles), flamenc que va del 'quejío' a les 'bulerías'. I tot i la duresa del que vol parlar-nos, Picó no perd mai el sentit de l'humor que travessa la seva ja llarga carrera.
