[image]
[title]Les variacions Goldberg són una de les peces més ballades de les darreres dècades, tenen un magnetisme i un ritme que les fa gairebé irresistibles a molts ballarins. Ara és el torn de l’eslovè Jurij Konjar acompanyat pel músic Dani Espasa al clavicèmbal, seguint els passos del seu mestre Steve Paxton, el primer i gran improvisador de la història de la dansa.
“Justament la peça s’anomena Les variacions Goldberg no per l’obra musical de Bach, sinó per la dansa de Steve Paxton”, explica Konjar. En aquesta peça del 86, Paxton es demanava quines eren les particularitats que feien tan especial una creació en temps real i que l’assaig i la repetició acaben matant; l’essència de les arts vives, en definitiva.
Konjar fa sis anys que transmet aquest llegat viu. “La peça és improvisada tant com es pot, considerant que he ballat la mateixa composició més de 500 vegades, improvisant cada cop de bell nou”.
Per tant, aquestes Variacions són variacions de variacions, una obra plena d’històries. Per començar, la del ballarí mateix, format en judo abans que en dansa: “Vaig començar als sis anys, però jo era un nen de llibres més que d’esports, o sigui que principalment el que vaig aprendre és a caure sense fer-me mal. Amb el temps he vist que el judo també em va fer conscient del meu propi pes, de la sensació de gravetat, del treball en parella i de l’equilibri que es pot aconseguir amb la negociació de contacte físic”. Després hi ha la història del llenguatge del mestre Paxton. “Per ell, la improvisació no és una cosa aliena a la vida, segueix les mateixes regles; un no para de viure per improvisar”.
Bach, improvisador
I finalment hi ha la història de la música de Bach, que en aquest cas serà en directe. “Bach va ser un improvisador. Com que no existien mètodes per gravar música en aquella època, es va transcriure en una partitura, que és el que ens ha arribat avui. Però el mateix Dani Espasa, cada cop que la toca, ho fa d’una manera diferent. La partitura és una cosa i l’escenari, una altra. Els intèrprets tenim el repte de descobrir la partitura cada cop com si fos nova, però el públic, amb la seva percepció i experiència, també hi juga un rol important”.
El fet de presentar-se a l’Auditori pot confondre aquesta percepció. “Em sento honrat per la invitació, és com si el músic m’hagués convidat a casa seva, però penso que el públic, que en gran part serà públic de concert més que de dansa, em pot veure com un element extra. El meu desafiament serà fer-los canviar d’opinió”. A mi ja m’ha convençut.
