Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right L'SOS de Sol Picó

L'SOS de Sol Picó

La ballarina estrena 'Memòries d'una puça' al TNC

Per Bàrbara Raubert
Advertising

"A partir d'una situació real i que no em deixava dormir, com era haver de tancar la companyia per motius econòmics, vaig decidir agafar-me fort de la mà dels meus companys i seguir avançant". Així de cru era el plantejament de Sol Picó quan va començar el seu darrer espectacle, Memòries d'una puça, que ara arriba al Teatre Nacional. Però la solució la tenia dins seu: "Era imprescindible una mica de bogeria per sortir d'aquesta foscor".

Una alienació molt ben conduïda i aquest cop sense les puntes vermelles i aflamencades, marca de la casa. "Ja tenia ganes de treure-me-les, i crec que la gent també n'estava una mica tipa. A més, per explicar aquesta història era imprescindible que ho fes, tractant-se de temes molt terrenals, quan les puntes són un element aeri, per molt que jo les utilitzi d'una altra manera". Però de referències al clàssic no en falten. "Són els retalls de la memòria, fragments d'una bellesa etèria i passada, però que es fa present perquè ja forma part de nosaltres, de la nostra memòria física, encara que originalment pertanyi al passat, igual com recordem els moments d'esbarjo i felicitat que ja no hi són". No es tracta de melancolia, sinó de retrobament.

"Cada dia hi ha més gent que tria córrer com a activitat física perquè és la més barata, però també perquè és una fugida. Jo aposto per quedar-me i continuar endavant". Les Memòries d'una puça de Sol Picó salten per territoris llunyans sense sortir del descampat d'alguna ciutat infernal. "En la peça hi ha una lluita darrere l'altra, no pots aturar-te encara que el terra estigui farcit d'escombraries. Així passo per danses irlandeses, fragments d'El llac dels cignes o el camí d'El màgic d'Oz barrejant llenguatges que em funcionen perquè tots ells marquen un ritme col·lectiu per avançar".

Carles Fernández i Valentí Rocamora, dos grans, enormes ballarins, l'acompanyen en l'obra. Com Sol Picó, són unes bèsties escèniques, però d'una escala totalment diferent que contrasta i ressalta les característiques de la ballarina: en el gènere -barbut i d'espatlles caigudes, al costat de la delicadesa femenina- i en les mides -dos pams d'alt i un d'ample els separen-. "La dona sempre ha estat en segon terme, veure-la com a personatge fort impressiona perquè mai no es desprèn de la fragilitat que se li suposa. Però més enllà de tot això, en aquesta peça la dona representa l'esperança".

El muntatge és ple de fantasia i duresa. En una escena de l'obra, Sol Picó acaba literalment dins una ampolla. "Vull ser un SOS, un missatge que es llança al mar per veure qui el rescata. Potser se'm mengen o potser em faig rica". L'art necessita un rescat? O justament és l'art el millor rescat per a la vida? "No m'ho vaig plantejar mai així. Tampoc no pretenc donar resposta a res. Simplement és que no podem esperar que ningú ens rescati si no ens movem". 

Advertising