3 motius per no perdre’t el ballet ‘Hammer’ al Liceu

Hammer és un ballet modern dividit en dos actes que explica una història amb una dramatúrgia senzilla, però amb una forma simbòlica molt ben definida. El títol de l’obra està justificat des del principi: un ballarí vestit de beis s’apropa a una capsa que sura al centre de l’escenari i n’extreu un objecte, un martell que representa l’eina –no necessàriament en un sentit literal– amb que es trenquen les coses. Perquè aquesta obra tracta sobre la destrucció de l’ordre natural de les societats humanes: en el primer acte, els ballarins operen en grup perquè pertanyen a una comunitat ben organitzada i que col·labora en la prosperitat col·lectiva –amb una clara referència al moviment hippies de finals dels anys 60–, però poc a poc alguns ballarins comencen a moure’s de manera més individualista, exercint un pensament carregat d’egoisme.

Aquesta dissolució de la força de la comunitat es consolidarà al segon acte: allà els ballarins funcionen aïllats, en bombolles, vigilats per infinitats de càmeres en una societat –la nostra– que ha perdut els valors comunitaris i que es guia pel materialisme i el gaudi instantani sense esforç. L’única manera de resoldre aquest malestar és tornant a l’origen, i Hammer també trencarà el cercle viciós de l’egoisme per tornar a la força dels lligams col·lectius, expressats amb una dansa vibrant i ben coordinada.

Alexander Ekman va crear Hammer el 2022 per al ballet de l’Òpera de Göteborg, i ara per ara és una de les seves últimes creacions en una trajectòria triomfal en la que acumula més de 50 projectes, molts d’ells premiats amb els millors honors de la dansa contemporània. Ekman és un modernista del segle XXI, un artista que té present la història de la seva disciplina, però que busca amb insistència la creació d’un nou repertori que expliqui el nostre temps i es pugui mantenir vigent en el futur. Per això, Ekman s’inspira en nous llenguatges de la dansa en un sentit molt ampli: la dansa lliure de les avantguardes dels anys 50 i 60, els moviments de ball de les músiques urbanes, i un sentit estètic –llums, vestuari, desplegament d’energia– semblant al dels espectacles de música pop. Un artista del nostre temps que ens parla, coordinant cos i cervell, amb un llenguatge del present.

Hammer es desplega amb una gran força sensorial, i el mèrit no és exclusivament d’Alexander Ekman –responsable dels moviments escènics–, sinó de tot el seu equip, ja que en aquesta obra també és molt important el vestuari, la llum i la música. La banda sonora de Hammer està composta per Mikael Karlsson, un músic suec que ha treballat molt estretament amb Ekman en els seus últims ballets, però que té també un peu en la música popular –en els seus crèdits de composició i arranjaments hi ha col·laboracions amb artistes com Alicia Keys o Lykke Li–. El vestuari és també essencial en aquesta obra, ja que dona credibilitat a la dramatúrgia: colorista, ample, contemporani, dissenyat per Henrik Vibskov. I l’altre atractiu estètic serà la llum: a Hammer no només sona música a alt volum, sinó que la il·luminació també tindrà ràfegues frenètiques, raigs de gran intensitat i fins i tot fases de llum estroboscòpica. Tot plegat, un espectacular assalt a la nostra receptivitat sensorial.