Nippon-Koku

Dansa, Contemporània i experimental
Recomanat
4 de 5 estrelles
Nippon-Koku

Time Out diu

4 de 5 estrelles

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament. Però són temps inusuals, així que, sisplau, confirma que aquesta activitat encara es fa.

Marcos Morau és com l'univers, sempre en expansió. Així que creix, que signa una nova peça, afegeix elements nous, sense oblidar-se dels vells, en un camí que no sabem on acabarà, però que ara per ara ens permet gaudir d'un coreògraf en plena forma, capaç ja de transferir el seu talent a altres companyies diferents de la pròpia, La Veronal, com passa en aquest 'Nippon-Koku' que hem vist al Mercat de les Flors interpretat per la Compañía Nacional de Danza (CND).

'Siena', el seu anterior espectacle de gran format amb La Veronal, va ser, per a mi, el cim amb la seva companyia. Per densitat, per varietat de textures, de moviments. Per com et sorprenia mentre t'explicava el seu Renaixement. 'Siena' era una pel·lícula de Pasolini reinterpretant els clàssics. 'Nippon-Koku' segueix la línia complexa oberta aleshores i fins i tot accentua el caire tràgic de les seves creacions. D'entrada, ens col·loca a la vall dels suïcides del Japó i ens planta als morros una soga, penjada en primer pla. La mort que tot ho mata. Una dona japonesa pateix mentre els militars la miren, impassibles. Tamako Akiyama es desespera. Sona un telèfon insidiós. I l'escenari s'obre mentre els ballarin, l'un darrere l'altre, es llancen al buit. Tremolor al cos.

Morau és el menys abstracte dels coreògrafs i, alhora, és el més modern de tots, com un Barceló o un Schnabel. Ens parla de Yukio Mishima, però jo hi veig Foster Wallace i la lúdica tragèdia imminent. Ens hipnotitza als 'pas à deux' i ens torpedina el cervell amb imatges quan els onze ballarins se sincronitzen. Ens explica què és el poder i la mort, amb el llenguatge de la dansa, però ben bé podria ser un relat de Raymond Carver o un poema llarg com 'La terra eixorca' d'Eliot.

'Siena' era millor que 'Nippon-Koku', potser perquè la ballaven els seus, que tenen una lleugeresa i una manca total de mecanicitat que em sobra en els intèrprets de la CND. Però no podem fer altra cosa que rendir-nos a l'evidència: Morau és tan bo, ara, com els Peeping Tom o Sidi Larbi Cherkaoui. Paraules majors.

Publicat

Detalls

També t'agradarà