Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Qui coi és Rocío Molina

Qui coi és Rocío Molina

La ballarina i coreògrafa és la gran protagonista del festival Ciutat Flamenco que visita el Mercat de les Flors

Caída del cielo
1/4
Pablo Guidali
Caída del cielo
2/4
© Pablo Guidali
Caída del cielo
3/4
© Pablo Guidali
Caída del cielo
4/4
Pablo Guidali
Per Bàrbara Raubert |
Advertising

Un estat d'excepcional clarividència i acceptació dels extrems col·loca a Rocío Molina al capdavant de les noves generacions flamenques. Entre celestial i endimoniada és la seva Caída del cielo. Però millor que ens ho expliqui ella.

On es troba el paradís?
El meu paradís és un lloc on esculls viure amb tot, provar-ho tot, ballar-ho tot... i que per tant, inclou tot el patiment també.

L'infern és dins el paradís?
Esclar, parlar de la caiguda del paradís és parlar d'un moviment el·líptic.

A Caída del cielo deixes espai per a la improvisació?
Aquest és el meu espectacle menys coreografiat, sobretot en la primera part, però per contra després hi ha unes parts que són pensades mil·limètricament i que contrasten amb l'absoluta llibertat de l'inici.

Què aporta la improvisació?
En la improvisació hi ha molta vida, és un espai en que no sap què pot passar. I no volíem perdre l'essència del flamenc, que és això del "cántame que yo me muevo".

I no fa vertigen?
Sí, i és el que ens agrada, el que busquem. Posar-nos davant de precipicis i sentir vertigen, encara que no sempre surti bé. Es tracta de sentir que estàs viu.

Els músics et segueixen en aquesta aventura.
És un treball sobretot de confiança, i així ens permetem de fer qualsevol cosa. També perquè tenen una qualitat enorme i portem molts anys treballant junts i això implica compartir molts moments, cuinar i menjar junts, conviure... I cantar només per gust. Després seleccionem una línia d'aquí o d'allà, o una textura que ha sorgit en un moment donat, i la treballem a fons.

En  aquesta obra hi ha molt de treball a nivell de terra, una cosa gens habitual al flamenc.
Jo n'hi dic "mis caídas flamencas", perquè no tinc tècnica de terra, no he estudiat dansa contemporània, i em faig molt de mal cada cop que caic. Per això duc genolleres. No sé per què, però sempre vaig als extrems del flamenc, i del meu cos.

Ets més tradicional o trencadora?
Jo mostro la meva veritat. La part més tradicional és l'amor pel flamenc, a mi la sang em bull, quan sento un cant o una guitarra flamenca. Però després sóc molt inquieta i sempre estic provocant noves sensacions.

El flamenc és el teu primer llenguatge.
El flamenc per a mi és allò autèntic, i tot pot ser molt flamenc si et dediques a ensenyar la veritat. El ball és personal però el meu sentiment és autèntic, i algunes vegades aquesta veritat m'agrada més i altres m'agrada menys. El meu art va lligat a la persona. En escena mostro el que em va succeint a nivell personal, no faig un personatge.

Advertising