[image]
[title]"La vida és absurda", diu Martin Zimmerman. I continua: "No arribo a entendre la gent... Mira aquesta dona amb uns talons tan alts que no la deixen ni caminar. Estem envoltats de clowns que no saben que ho són, però vaja, ningú sap realment qui és". Amb aquest nihilisme radical, el coreògraf, contorsionista i dissenyador suís pren l'escenari per desenvolupar un tipus d'exorcisme al que ha anomenat Hallo. Benvinguts al món de la fràgil realitat.
Com un nen que juga amb una caixa d'eines
L'aparell escènic és clau en totes les seves obres, un espai de ruptures constants, "una escultura vivent", com el seu propi cos. A Hallo hi veiem un apartament o un aparador, la closca on habitem alhora que l'espai on ens mostrem. La seva creació que va en paral·lel a la dramatúrgia i s'allarga "construint en un gran taller on provo les idees, em moc amb elles, les modifico, les torno a provar... Sóc com un nen jugant amb una caixa d'eines". I tot indica que també deu tenir una caixa de màgia ben a prop.
Com Buster Keaton
Moltes vegades l'han comparat amb Buster Keaton, la mateixa cara allargada i mirada perduda, però ell parla d'altres referents, com els artistes Lucian Freud o Louise Burgeoise. I de més propers. "Qualsevol pot ser una referència per a mi. M'encanta observar com reacciona la gent del carrer, sigui un vell, un nen o algú amb cadira de rodes, tots em toquen". També parla de la necessitat de contacte, "és bàsicament el que ens fa moure, i si no l'aconseguim, morim. O busquem el contacte amb els objectes".
Com un boig solitari
Ell mateix, fins ara havia treballat en equip, aquest és el seu primer solo, tot i que està molt ben acompanyat entre bambolines. "Volia fer un solo per poder reflectir les múltiples facetes del jo. Tothom té un cantó feliç, un de trist, un que s'enfada... i amb aquestes emocions he creat el material de moviment, físic i escènic. No tots arribem a ser Donlad Trump, però sí que tots som una mica bojos o més complexos del que pensem".
Com un pistoler de l'humor
Hallo és un terratrèmol escènic, una coreografia d'emocions i objectes amb vida pròpia. "Sóc de la primera generació dels vídeo-clips i clar, quan et ficaves al teatre, senties que allí no hi passava res". Del clown en va prendre el ritme, la sorpresa i la comunicació a través de l'absurd. Però vaja, això també es veu al dia a dia. "L'única arma per no plorar i sobreviure en aquest món tan boig, és l'humor". I ell va carregat de municions.
