Doga: ioga amb el gos

“El primer dia sempre és un pèl caòtic perquè el gos encara no sap a què ve. Es troba amb altres gossos i creu que ha vingut a jugar però després de 2-3 sessions es nota moltíssim. Ja associen l’estoreta amb un moment de relaxació”. Qui parla és la Patricia Guerrero, alies PAT Educadora Canina. És la culpable –gràcies!- de què puguem practicar el doga a Barcelona, tot, després d’investigar, llegir i formar-se amb l’americana Suzi Teiltelman, ideòloga d’aquesta tècnica. La Núria, del centre Anam Cara (Alcalde de Móstoles, 42) li va obrir les portes per fer sessions en una de les sales de l’espai: “Vaig començar fent classes a l’exterior, en parcs, però és més difícil perquè associen l’espai amb el joc. Vaig picar a la porta de molts centres de ioga fins que va aparèixer la Núria. Aquesta sala és una meravella: podem posar música relaxant, aromes, llum tènue... estem tranquils. És com si estiguéssim a casa i es noten més els resultats”, ens explica.

El Bongo, la Vespa i el Níspero –els seus tres gossos- i la Pat ens esperen amb tot gairebé a punt per començar una sessió de doga. El Bongo i la Vespa són ioguis ‘veterans’ i van directes a posar les potes a l’estora però pel Níspero és el seu primer cop. En un dia de classe, la Pat veu a gossos i amos a l’entrada del centre, saluda als nous i entren: “Els hi donem un temps perquè es coneguin. Un cop a dins, moltes vegades ja tinc les estores preparades. Si veig que es fan bé amb l’espai els deixem deslligats i posem música pensada especialment perquè els gossos es relaxin: ni amb molts aguts ni amb molts greus”.

Massatge per gossos; postures inspirades en el ioga; estiraments, i temps de relaxació: són les quatre parts d’una sessió de doga. Sona la música i es comença amb una estona de massatge: anem del cap fins a la cua, acariciem les orelles, la boca... Sempre, però, al nostre ritme i al del gos, tenint en compte si li agrada. “Normalment, són gossos molt ‘sobats’. El perfil de persones que vénen a doga és el de gent que té una relació especial i un vincle important amb el seu gos. Tot i això, si no està acostumat a què li toquin les potes d’una manera no se l’ha de forçar. Ha de gaudir el moment i relaxar-se, per això és important treballar al nivell de cadascú”.

Passem a les postures. 3 o 4, més fàcils o difícils segons el gos i, inspirades en el ioga, d’aquí el nom. En algunes nosaltres som els protagonistes, en d’altres, ells. “La classe dura una hora però comptant la part de coneixença, d’explicació... Al final són uns 20 minuts d’activitat en si. És suficient. Els gossos es cansen ràpidament i més quan els hi dónes tants inputs: els hi toques les potes, els hi fas un massatge, sona música, hi ha olors, veuen a altres gossos... Ara, si veig que són habituals i tiren, els hi dono canya!”. Vaja, cada pas i cada moviment està personalitzat al 100%: a la sala, sempre, 4 gossos –i el de la Pat- com a màxim. És innegociable!

Lesions, agulletes i contractures. Els gossos també les pateixen! A la fase d’estiraments es treballa també per evitar problemes musculars fent exercicis pensats perquè s’oblidin de possibles molèsties. “Oi que nosaltres estirem? Doncs ells també han de fer-ho després d’una activitat, una cursa de canicross... és importantíssim. Sempre intento que aprenguin una seqüència d’estiraments perquè, després, ho puguin fer pel seu compte”, afegeix.

Baixen les llums i arriba una de les parts preferides de gossos i amos: el moment de relaxació total. L’objectiu? Estirar-se l’un al costat de l’altre, escoltar la música, tancar els ulls i sentir la veu de la Pat explicant un conte on, sovint, hi ha algun gos com a protagonista. “Quan arriben a casa es nota que estan molt relaxats. El doga és una eina perquè amo i gos connectin, es relaxin i es coneguin però també perquè els petits socialitzin i s’acostumin a estar amb altres gossos. És bo i important que entenguin que no sempre que es trobin amb un gos han de posar-se a jugar, saludar-lo... així, també aprenen com estar en un restaurant, a una botiga...”.
 

El doga, però, és un complement, no una solució. Si la Pat veu que una parella d’amo-gos no està preparada els hi diu i els recondueix. “Si el gos té un problema de conducta, és molt nerviós... amb el doga no faràs miracles, necessites més pautes i altres eines per treballar”.

Ara, el principal alumne sou vosaltres, la Part ho repeteix una i una altra vegada: per dedicar-se a aquesta professió t’han d’agradar els gossos però sobretot les persones perquè el comportament de l’animal serà conseqüència d’allò que us ensenyin a vosaltres. Ella comparteix coneixements de totes les maneres possibles: amb classes presencials, amb cursos online al seu web i amb vídeos gratuïts on, fins i tot, podeu fer un tastet de doga.  A més, no només busca públic iogui, té altres cursos: ‘va de cachorros’, ‘si me dices ven lo dejo todo’, ‘perro urbano’ o ‘va de bebés y perros’. El repte? Descobrir-nos com aconseguir grans coses amb el nostre gos. “En els cursos acompanyo a l’alumne. Els meus gossos estan verds perquè vull que la gent vegi com arribem junts fins a l’objectiu”. Quan va començar amb aquesta aventura la trucaven quan el gos tenia problemes molt seriosos, extrems. Ara no. “Hi ha hagut un canvi de mentalitat bestial però encara falta molt. Noruega, Suècia o els Estats Units ens porten molt avantatge”.

A vosaltres us ha convençut la vida dogui? Si a casa conviviu amb un Yorki, una Pepa, un Mochi o un Mauri, agafeu mitjons i descobriu les sessions de la Pat. No hi ha obligacions ni deures, l’important és compartir un moment de relaxament. El premi? Fer-ho junts.