L’Ecuavoley a Barcelona

A la plaça de les Matemàtiques, al Parc de l’Escorxador, al Camp de Futbol de la Clota... són només alguns dels punts on veureu a una bona mà d’equatorians formant de tres en tres i fent punts. Juguen, xerren, mengen, passen el dia, vaja! “L’ecuavoley és un esport que ha viatjat amb nosaltres, que forma part de la nostra identitat”, diu Caizaguano. En els inicis –i encara ara-, diferents grups portaven xarxa i pilota de casa i se les empescaven per reconvertir una pista de futbol, de bàsquet o un descampat en un camp d’Ecuavoley. En 2010, però, va néixer a Barcelona la Asociación Ecuatoriana de Ecuavoley amb un primer objectiu d’aconseguir un permís per jugar-hi al Poblenou. “L’Equador és el país on ha nascut l’Ecuavoley però no hi ha cap tipus de regulació, ni competició oficial, ni existeixen llicències... La figura d’àrbitre oficial no existeix. Potser fa 20 anys que exerceix com a tal en alguna pista però no té títol”. Així, amb el Poblenou al cap va ser des de Barcelona, on amb l’associació, es va començar un camí per oficialitzar i regularitzar en l'àmbit mundial un esport que encara no ho està. “És xocant i va sobrepassar les nostres expectatives però tot ha nascut des d’aquí. L’evolució s’està impulsant des de la immigració. El somni és arribar a uns jocs olímpics però abans s’ha de fer molta feina”.

A casa nostra, de la pista del Poblenou es va passar a crear clubs i a aconseguir permisos per jugar en fins a sis espais reglamentaris. Sí, hi havia una obsessió per regularitzar-ho tot. Per què? Volien jugar però ni tenien pistes i acabaven envaint espais no habilitats. Això es traduïa en problemes de civisme o tocs d’atenció per part de la policia. “El que no volíem era que hi hagués grups que s’apropiessin d’un espai públic sense estar-ne autoritzats i en fessin negoci: amb el lloguer, amb la venda ambulant... també es generaven problemes, baralles amb la policia... Lluitem perquè tot estigui regularitzat però, a vegades, des dels mateixos ajuntaments no exigeixen que es compleixi la llei i deixen fer i això no ens beneficia”, explica Caizaguano. Un altre pas per impulsar l’Ecuavoley ha estat començar a anomenar-lo amb un altre terme: vòlei: a tres. “Creiem que és la millor manera d’internacionalitzar-lo perquè mantenir-lo amb part del nom del país no tenia sentit. Així és accessible per totes les nacionalitats”, explica en Gabriel.

Montcada i Reixach, Cornellà, Caldes de Montbui, Santa Coloma o Sant Adrià del Besós. Són tres dels nuclis on es compten més jugadors d’ecuavoley i on es concentren els sis clubs que s’han creat des de la Asociación Ecuatoriana de Ecuavoley. En la samarreta d’alguns d’ells veureu lluir el famós banc Pichincha! “Estem començant a crear una estructura de competició. Els clubs aporten equips, també centres educatius i cada setmana un equip visita a l’altre”. Al Parc del Besós s’hi troben gairebé dia un centenar de persones i això es repeteix en cadascun dels punts de joc. Allà opera el Club de Ecuavoley de Sant Adrià un dels més actius. Juguen homes i dones i es poden veure, també equips mixtos sobre la pista. Juguen o miren, i s’hi estan cada tarda fins que es fa fosc. Són majoria d’equatorians però també es veuen altres nacionalitats: xilens, bolivians, colombians... Unir-se és senzill. La majoria hi arriben a través d’amics però si vosaltres teniu curiositat per provar-lo només heu d’acostar-vos un dia a aquest parc de Sant Adrià del Besós.