Petanca a Barcelona

Que no és un joc només de iaios, vaja! Ens queda clar des del minut zero i ens ho repeteixen una i una altra vegada. “Els jugadors més bons del món són molt joves, trobaràs pocs de més de 40 anys que competeixin a alt nivell”, ens diuen. La petanca és intergeneracional i una visita a qualsevol pista de la ciutat és la millor mostra: hi pot jugar tot 'quisqui'. Però, com? Això és allò de llençar una bola i au! Ep, requereix tècnica, concentració i molta tàctica.

S’hi pot jugar individualment o en equips de 2 o de 3. Ara, el trio és el que més es porta i cada jugador adopta una posició: d’apuntador, de mig o de tirador. El primer obre el joc i té per objectiu acostar-se el màxim al bolig. Eing? Aquella boleta petita –de fusta- que es llença primer i que es converteix en objecte de desig de tots els jugadors. “Va, fem una partida”. Moneda a l’aire, surt cara i comencem nosaltres. En Jonathan col·loca el bolig fent-lo caure a uns set metres de nosaltres: “Pot quedar a una distància d’entre 6 i 10 m. Has de saber com és més fort el teu equip: si jugant curt o llarg i què li va pitjor al rival”. Ens deixen dues boles –antioxidables, llises, amb matrícula i de 690 grams... és tot un món!- i posem els peus dins un cercle que es col·loca a terra. “Com estàs començant prova de jugar més aviat arran de terra. La majoria de practicants que porten un temps, però, la juguen molt alta perquè caigui gairebé com un pes mort”. És torn dels rivals: han de col·locar una bola encara més a prop del bolig que la nostra o seguir tirant fins que les esgotin. Segons com vagi la partida, el nostre mig buscarà acostar una bola més al preuat premi de fusta i l’apuntador tindria per missió allunyar les del rival. “És un joc molt tàctic. Parlem entre nosaltres per veure quina és la millor opció. De vegades és atacar, d’altres defensar-te... fins i tot, segons com, l’objectiu pot ser treure el bolig de la pista”.

Quan els dos equips hem esgotat els nostres llançaments i totes les boles són al camp és hora de comptar punts: ells en tenen dues més a prop del bolig... dos punts. “La partida s’acaba quan s’arriba als 13. Ara, és com el tennis, mai saps quan pot durar un partit, depèn molt del nivell d’uns i altres”. El més curiós? Veure com treuen un metre per descobrir quina bola està més a prop o les postures que adopten per llançar: una mà darrere, l’altra davant, ajupits, fent un balanceig... i a volar!

“Jo vaig començar a jugar al càmping”. És la resposta de la majoria quan se’ls hi pregunta per què van agafar la bola per primer cop. En Juan té 22 anys i va arribar al món de la petanca a través dels amics fa poc més d’un any i mig. Diu que va començar tard, gran. Repetim, té 22 anys! “Els que diuen que és un esport de vells són uns ignorants i no s’han acostat mai a veure un partit ni un entrenament”, ens adverteix l’Espinosa. Ell ronda els 70 i trepitja camps des de fa més de 50. És una eminència, hi jugava cada dia –guanyant-se alguna baralla amb la dona- i és com se sent més feliç. “El dia que hagi de deixar de jugar ja em puc morir!”.

A l’Espanya Industrial s’ubiquen quatre pistes. Dues amb moltes pedres, una mig-mig i una altra amb majoria de sorra. Quina va millor? “Cada equip adapta la pista al seu estil de joc. Si llences per baix et va millor que no hi hagi pedres perquè així llisca més. En canvi, si ets més de fer-ho per dalt... ajuden. Vaja, a la lliga, jugar a casa té el seu avantatge i és important guanyar i que es quedin els punts aquí”.

També apunten amb encert dos germans, l’un de 37 anys i l’altre de vint-i-pocs, avui companys d’entrenament però membres de dos clubs diferents: l’un juga amb el Sants a primera i l’altre ho fa amb el Guinardó en categories inferiors. “Mai ens hem enfrontat en competició”, expliquen. Després d’una hora amb ells, les quatre pistes tenen joc i els bancs i les baranes dels voltants són plenes de practicants esperant torn. Temes de conversa? Els partits del Campionat d’Espanya que van veure el cap de setmana passat a Petanca TV –sí, existeix!- o el canell finíssim d’un jugador que van veure.

A Catalunya hi ha més de 300 clubs com el Club Petanca Sants, el número de federats supera els 10 mil i, a la nostra ciutat tenim prop d’un centenar de punts públics on jugar. Ara, Ferrari ens explica que, després de viure quatre trasllats com a entitat, ara tenen ganes que arribi el dia d’anar a Magòria i comptar amb unes instal·lacions de deu: amb prop de 16 pistes, local social, wcs, magatzem, despatx... així, ells, tindrien el que els hi falta per créixer i tenir escola de petanca i equip femení: espai.