0 M'encanta
Guarda-ho

Retrorunning: córrer cap endarrere

La Sandra Corcuera, cinc cops campiona del món de retrorunning, ens explica tots els secrets d’aquesta disciplina

© Vicens Gimènez
Retrorunning

Roba tècnica, compressiva, vambes i primer un peu, després l'altre i a sumar kilòmetres. Fins aquí tot normal. Ara, com us quedeu si us diem que la cosa va de córrer cap enrere i que a casa nostra tenim a una campiona del món? No estem bojos! És la Sandra Corcuera i el 2007 va participar en la seva primera prova de retrorunning. "Tot és un cúmul de casualitats. Tota la meva vida he practicat esport i el 2000 vaig començar amb l'atletisme. Com m'agradava col·leccionar coses, vaig començar a sumar curses de tots els tipus i distàncies i un dia, en 2007, en vaig veure una de retrorunning. No sabia ben bé que era però m'hi vaig apuntar. En arribar a la línia de sortida em van dir que havia de córrer d'esquenes. Van ser els meus primers 1.500 metres de retrorunning" ens explica Corcuera.

Després del seu debut corrent cap endarrere, la Sandra va descobrir que als Estats Units un grapat de metges i esportistes utilitzaven el retrorunning per prevenir i recuperar lesions. Així, Corcuera es va decidir a incorporar 10-15 minuts de córrer d'esquenes als seus entrenaments d'atletisme i va veure com les lesions començaven a desaparèixer. "Em vaig assabentar que l'estiu del 2012 hi havia Mundial i vaig llançar-me a entrenars seriosament", recorda. I de l’anècdota a emportar-se el seu primer mundial, a sumar quatre ors més i cinc subcampionats.

Per on comencem?

Ara, com és córrer cap endarrere? La idea és inclinar el cos cap endavant i col·locar les cames el més endarrere possible, a l'hora de posar el peu a terra, entrar amb la puntera i fer com una mena de palanca. No és un moviment natural, s'ha d'aprendre i entrenar. "És com si llisquéssim. No hi ha el mateix impacte que quan correm cap endavant, així que és menys agressiu en el contacte amb el terra. La diferència més important amb el running és la tècnica. El més complicat és acostumar-se a no mirar per on avances, per això, és molt recomanable començar a córrer per pista, així et guies amb les línies. També, és difícil hidratar-se amb comoditat, el millor és optar per bidons com els que utilitzo jo d'InfiSport". Entès!

Advertising

La Sandra ens diu que primer provem de caminar cap endarrere, per adaptar el cos i la trepitjada. El millor és que comencem per incloure 10-15 minuts de retrorunning al final dels nostres entrenaments i que ho fem un lloc pla, sense obstacles i amb poca circulació. Descartem la Rambla, vaja! Seguim les instruccions de Corcuera i, primer, combinem 2 minuts caminant i 2 corrent. "A mesura que passin els dies i que us sentiu còmodes, aneu augmentant els intervals fins a fer els 15 minuts de forma contínua".

De roba? La normal! Tècnica, compressiva còmoda pels entrenaments i, en el cas de la Sandra, ultralleugera per a la competició. També, mitjons més alts per protegir el turmell i ulleres de sol amb subjecció total i ajustables. "De sabatilles, jo recomano unes amb un drop baix, de 8 mil·límetres més o menys". Per als que no sabeu què és el drop... us ho diem ràpid! La diferència d'altura que hi ha entre el taló i la puntera.

Advertising

De moment, no hi ha cap club a Barcelona que tingui en compte al 100% aquesta disciplina però al Club d'Atletisme Esbufecs de Mollerussa sí que la treballen amb força cura i acostumen a ser protagonistes de les llistes de Catalunya per a les proves internacionals. "Hi ha entrenadors personals o de gimnàs de diferents punts de l'estat que a títol individual s'han posat en contacte amb mi perquè els hi agradaria incloure-ho en els seus entrenaments o per guiar a alguns esportistes", ens explica Corcuera.

L'entrenament d'una campiona del món

La Sandra és autodidacta, entrena entre 6 i 7 dies a la setmana. Fa tirades llargues, curtes, intervals, 'fartleks', sèries... "Les diferències amb el running no són moltes. La principal és la tècnica i el treball al gimnàs de tot el cos". Hores i kilòmetres d'entrenament per posar-se a punt per proves de 1.500, 3.000, 5.000 i, fins i tot, 10.000 m –en pista–, una mitja marató o una marató –en ruta–. "La Marató, però, no és una disciplina mundialista, es disputa en format exhibició per batre el rècord del món. El meu somni és batre'l, i també que augmenti la pràctica d'aquest esport, que sigui reconegut al nostre país i que, algun dia, es converteixi en olímpic", confessa la Sandra.

Advertising

Mostra'n més

Comentaris

0 comments