Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Rufus Wainwright
Rufus Wainwright
Rufus Wainwright

Entrevista a Rufus Wainwright

El cantant i compositor canadenc serà aquest cap de setmana al Cruïlla

Per Marta Salicrú
Advertising

Rufus Wainwright ha acabat el dol per la seva mare, la cantautora folk Kate McGarrigle. Després del taciturn 'All days are nights: Songs for Lulu' (2010), el seu últim àlbum, enregistrat només amb veu i piano durant l'agonia de McGarrigle i publicat poc després que morís, Rufus va tornar a la palestra amb el flamant Out of the game (2012).

Menys simfònic i més soul que el meravellós díptic Want (2003 i 2004) -no en va va comptar amb Mark Ronson, productor d'Amy Winehouse-, l'àlbum ens va tornar el millor Rufus. Superada l'addicció, feliç fent vida monògama i com a pare de la petita Viva Katherine Wainwright Cohen -néta de Leonard Cohen-, l'home que va cantar l'adveniment del messies gai diu que és el seu disc més pop. Sa mare, que volia que Rufus fos Ricky Martin, n'estaria orgullosa.

"Ella pensava que intentava ser massa intel·lectual, volia que la meva música sonés a la ràdio", diu Rufus a Time Out. Estava molt unit a la seva progenitora, amb qui va créixer, al costat de la seva germana Martha, després que McGarrigle se separés de Loudon Wainwright III, també cantautor, i s'emportés els fills a Mont-real. "Però hi havia coses amb les quals no estàvem d'acord, i en això no li vaig fer cas". I és que tot i que el mateix Rufus admet que Out of the game és ballable, no hi busqueu Livin' la vida loca. "El meu problema amb la música popular és que sóc una mica aturat a l'hora de saber què és bo i què és dolent. Jo no sabia què hi trobava la gent a Nirvana, i més tard ho vaig entendre. Com que tinc el cap tan sintonitzat cap a l'òpera i la música clàssica -el 2009 va estrenar la seva primera òpera, Prima Donna-, amb el pop sóc l'últim a arribar".

Estabilitat conjugal 

Diversos temes de l'àlbum giren al voltant de la vida com a pare i de l'estabilitat gairebé conjugal -amb el seu company estan promesos-, però estar en una relació estable no va ser una decisió premeditada. "Estàvem predestinats, ho crec de veritat, i això no va ser cosa meva de cap manera -afirma-. També m'ho prenc amb calma. No penso que pel fet d'estar en una relació monògama estaré així tota la vida. Qui sap si un dia coneixeré el meu Richard Burton...". Ara mateix, però, compta amb la benedicció dels seus pares, que van acceptar el seu company. "Van dedicar temps a estar amb nosaltres com a parella, va ser maco", afirma.

No sempre va ser així, però. Fins i tot l'apòstol del messies gai ho va tenir difícil per sortir de l'armari. "Era molt jove, tenia 14 anys i era el 1987, i en aquella època ser gai volia dir estar condemnat a mort. En aquella època teníem Reagan i la sida. És només fa poc que la gent assumeix aquestes coses". Però als seus pares els ho perdona tot. "El temps cura les ferides".

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising