Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Grec

Les cròniques del Grec

El dia a dia del festival segons la redacció de Time Out Barcelona

Advertising
Fuegos

Fuegos

És molt difícil, ja ho sabem, fer teatre-teatre al Teatre Grec. És una qüestió de dimensió, de distància, que no permet a l'espectador entrar dins el cor de l'espectacle, fer-se'l seu, pedra angular de les arts escèniques des de fa segles, base d'aquest ritual tan antic anomenat 'teatre'. Però si, a sobre, ens 'colen' una lectura dramatitzada com a espectacle, no anem bé. Pitjor, si el reclam (gairebé únic) és veure un pòquer de primeres dames del teatre espanyol (Carmen Machi, Cayetana Guillén Cuervo, Nathalie Poza, Ana Torrent).

Carmen Machi és la narradora, la Yourcenar que escriu 'Feux' després d'un desengany amorós. I en el seu relat dóna vida a altres dones torturades. Primer, surt Maria Magdalena (Guillén Cuervo), la barjaula de Crist. Després, Clitemnestra (Poza), la dona ultratjada, assassina d'Agamèmnon. I acaba la ronda Safo (Torrent), la poeta.

Totes tenen el seu monòleg, i la seva història. Machi les introdueix i parlen. Després es posen en un racó. Gairebé sense proposta estètica, ni dramàtica. El text, de tan llunyà, no arriba. La gent se'n va del Grec contenta d'haver vist les quatre dames. Emoció? Demà ja no se'n recordaran. Machi acaba la funció dient que el seu text no l'ha de llegir ningú mai... -Andreu Gomila

Time Out diu
El viento en un violín
©Magalí Hirn

El viento en un violín

Ja és un fet, el teatre argentí i la psicoanàlisi han partit peres. Ho parlava fa cosa d’un any amb Romina Paula, dramaturga, escriptora i millor actriu, que va començar a fer-se un nom a l’escena alernativa de Buenos Aires i a la tardor del 2011 va fer caixa al Temporada Alta amb ‘El tiempo todo entero’. Ella atribuïa els mèrits a l’oncle Veronese, per haver alliberat els actors d’una mena de retòrica de l’ànima que no portava enlloc i haver optat per una força interpretativa bruta i animal, per haver expulsat el melodrama fora del cos, com una escopinada que treia les fosques lamentacions de l’esperit cap on de veritat eren necessàries: l’escenari, allà on l’espectador complagut clava la mirada. Amb tal disposició, l’hem vist enfrontar-se a Txékhov com ningú, ni tan sols Louis Malle, ho ha fet. Amb tensió, inconformisme i poca pietat.

Tolcachir va treballar amb Veronese l’any 2004 a ‘Un hombre que se ahoga’, i un altre cop el 2009 a ‘La noche canta sus canciones’. I va ser un alumne avantatjat. A les proves em remeto: ‘El viento en un violín’ és un dels textos més freudianitzable que he llegit en molt de temps, Èdip incestuós inclòs, però ell se’l despatxa amb una elegància increïble, una sobrietat que és pura rellotgeria i, alhora, amb una energia desbocada que fa tremolar el terra. Pur Cassavetes, ple d’humor, deliri físic i mala llet. Repeteixo, no era fàcil amb el seu repartiment: un nano universitari amb complexió de ‘quarterback’ que encara va a plorar al llit de la seva mare, dues lesbianes que volen ser mares disposades a guanyar-se un raig d’esperma a cops de navalla i un terapeuta en crisi que no se sap imposar als seus pacients. Es prestava a un excés de literatura del divà. I amb quin geni ho ha salvat!

És un fet: el teatre argentí s’ha convertit en un teatre de carn, violència i bèsties pardes, i ja no va coix. El que Veronese ha anat pregontant amb gires internacionals en les últimes dècades ha passat als grups alternatius. ‘El viento en un violín’ es va gestar a Timbre 4, una sala independent de Buenos Aires, i des d’allà va fer de Tolcachir un dels noms fonamentals del teatre porteny d’última generació, alineat amb Romina Paula, Matías Piñeiro i algun altre que aquí encara tenim per descobrir. I així és com, en el marc del Grec, ha arribat al Romea, amb un escenari tríptic que divideix l’espai per les diferents línies argumentals, una capacitat d’omplir el buit d’altíssima comèdia –l'escena en què les lesbianes violen el 'quarterback' és impagable– i moments d’emoció incontrolada propis del millor Tennessee Williams. Se’n sentirà a parlar, de tots aquests. Cada cop més. –Josep Lambies

 
Time Out diu
Advertising
Allò de què parlem roman inexplorat
©Evelyn Arévalo

Allò de què parlem roman inexplorat

Sembla com si el fantasma de Thomas Bernhard hagués pres l'Espai Lliure. Li dóna vida Pep Tosar, acompanyat d'Imma Colomé en el paper de Hedwig Stavianicek -la dona amb qui Berhard, que era 37 anys més jove, compartí la vida- i Oscar Intente, el periodista que entrevistava el novel·lista i dramaturg a la seva casa de Viena el 1980.

El muntatge, coproduït pel Lliure i el Circol Maldà, està basat en la darrera obra de Bernhard, 'Els meus premis'. El també autor d''El malaguanyat' i 'Tala' hi descobreix el procés de creació literària, les seves pors i anècdotes diverses -com la del vestit que comprà i canvià en poques hores de diferència, i després d'acceptar un premi perquè li anava petit. També hi manifesta l'aversió als reconeixements i recupera fragments dels discursos irònics i sempre crítics amb què acceptava premis, com el Georg Büchner.

L'obra avança àgil entre converses i les imatges de Glenn Gould al piano, interludis musicals que acompanyen l'espectador fins al gran monòleg final. Llavors Tossar, que manifesta la seva addicció per Bernhard, i que el broda, parla de la claredat, el fred, el dolor, d'un món vell que es converteix en un de nou -llavors sona el segon mòbil de la funció i Tosar li dedica un gest- i dels individus, en canvi constant. Que reposin aviat 'Allò de què parlem roman inexplorat' perquè molts repetirem. –Eugènia Sendra

 
Time Out diu
Jorge Pardo. Huellas XL Big Band

Jorge Pardo. Huellas XL Big Band

Com a introductor de la flauta en el flamenc, el madrileny Jorge Pardo és una figura cabdal en aquest gènere, a l'altura de Rubem Dantas com a introductor del cajón i de Carles Benavent pel que fa al baix elèctric. I el directe en format XL del seu celebrat últim àlbum, 'Huellas', que es va poder veure al Grec, és un pas mes per posar-lo en el lloc que es mereix.

Amb una formació que incloïa Pardo, el guitarrista flamenc Josemi Carmona amb el reforç de Diego Guerrero –qui també es va mostrar solvent com a cantant de salsa a 'En el humo'–, el català Marc Miralta a la marimba –un altre dels instruments protagonistes de 'Huellas'– i a la bateria, José Ruiz 'Bandolero' a la percussió flamenca, Marco Boi al contrabaix, Los Mellis a les 'palmas' i la Original Jazz Orquestra (OJO) del Taller de Músics, 15 vents dirigits pel trompetista valencià David Pastor, sentir en directe la Huellas XL Big Band és una experiència musical rica i intensa.

Amb la seva fusió de flamenc i jazz –o millor dit, amb la seva revisió del flamenc incloent-hi instruments propis del jazz–, 'Huellas', en el seu format convencional, ja és una delicatessen per als paladars poc amics de les barreres estilístiques. Però quan en aquesta alquímia s'hi afegeix la potència de l'OJO –amb arranjaments composats per a la ocasió per Guerrero, Vicens Martín, Vince Mendoza i Gil Goldtsein–, el resultat és magnífic.

El concert al Grec, a més, va comptar amb la col·laboració especial del 'cantaor' de l'Hospitalet Salao, de l'escuderia del Taller de Músics –coproductor amb Jorge Pardo del concert–, i de la cantant índia Gayathri Kesavan, que va afegir la tradició de la música clàssica índia a la mescla.
 
Davant de menys entrada de la que la ocasió mereixia –part de la qual va anar desertant, cosa que només es pot explicar per la generositat del concert, de més de dues hores–, els 26 músics van fer créixer el repertori de 'Huellas' tot i les dificultats tècniques que van patir: a causa dels mundials de natació no van poder provar el so fins tres hores abans del concert, un temps molt just per a una proposta tan ambiciosa. Sentint-los, no ho hagués dit ningú. –Marta Salicrú

Time Out diu
Advertising
Raynald Colom and The Re-Fugees
© Josep Aznar

Raynald Colom

Jazz, hip-hop, música de cambra, música africana, una 'big band', un quartet de corda... El Black Music Festival de Girona cada any estrena una producció pròpia, i en l'edició de 2013 va donar carta blanca a Raynald Colom. El resultat va ser 'We still insist', una suite del trompetista barceloní  per a 17 músics que, després d'estrenar-se a la capital gironina, ahir va arribar al Teatre Romea de Barcelona, dins de la programació del festival Grec.

L'espectacle es basa en composicions pròpies de Colom que interpreten The Re-Fugees, una generosa secció de vents que inclou el trompetista David Pastor (director de l’Original Jazz Orquestra Taller de Músics); el quartet de corda Aupa Quartet; el guitarrista Jordi Farrés i el pianista Mark Aanderud; una secció rítmica formada per Tom Warburton al contrabaix i Marc Ayza a la bateria; el DJ i 'turntablista' Nicholas Talvola –també autor de les fotografies que es va projectar durant el concert–; l'MC i 'beatboxer' barceloní Creisy Lyon; i la cantant de Guinea Equatorial Marga Mbande, membre del duo de raperes Dlux. A sobre, en el concert al Grec, Colom va comptar com a convidat especial amb el pianista cubà Aruán Ortiz, a qui ha acompanyat de gira darrerament.

Amb aquesta formació tan suculenta, 'We still insist' és un banquet musical que s'alimenta de diferents tradicions de la música negra i que es creix amb els arranjaments de corda. Té grans moments, com quan la cançó tradicional equatoguineana de Mbande acull el 'beatboxing' de Creisy Lyon, i quan es produeix el 'crossover' entre jazz i clàssica que resulta de la combinació de metalls i cordes.

Però, tot i l'esforç de Colom per afegir a la formula elements d'espectacle –les projeccions de fotografies i d'il·lustracions d'Oriol Malet–, a la funció al Romea li va faltar una mica de ritme i de cohesió com a xou. Una proposta musicalment tan ambiciosa i interessant no pot perdre punts per mancances de 'show business'. Tant de bo 'We still insist' tingui l'oportunitat de corregir això en properes funcions. Mereix ser gaudit per més públic que el que hi havia diumenge al Romea. –Marta Salicrú

Time Out diu
Béla Bartok

Béla Bartók. Exili a Nova York

A mig camí del concert, el teatre i l’audiovisual, topem amb ‘Béla Bartók, Exili a Nova York’, la proposta d'Àlex Mañas que converteix Lluís Marco en el compositor honagarès exilat als Estats Units. Bartók, malalt de leucèmia, aprofita els darrers moments de lucidesa per ultimar les seves obres, però els deliris –el nen que se li apareix i li obre les portes de l’inconscient– l'interfereixen. També l’assolen fantasmes com el de Hitler i l’antisemitisme, la raó que va portar Bartók a fugir d’Hongria. El músic proclama un “jo també sóc jueu” i defensa la comunió entre pobles, de la mateixa manera que propugna l’amor pel folklore i les melodies populars que van impregnar tota la seva música.

Bartók, o l’ombra d’un home que s’enfonsa, no està sol a l’escenari. L’acompanya Ditta, interpretada per Rosa Renom, la dona d’un compositor que viu en silenci per l’exili i la incomprensió general envers la seva obra. Ella és la narradora omniscent de l’espectacle: llegeix les cartes que dirigeix als fills informant de la malaltia del pare, es posa a la pell del compositor, hi dialoga i s’ha de fer sentir per sobre dels instruments d’Oriol Algueró i Sergi Alpiste, que interpreten els '44 Duos per a violins'.

Com es modulen la música i el text, sobretot quan se sobreposen, és una de les pegues d'aquesta proposta músico-teatral un punt estàtica; aporta ritme el muntatge audiovisual on es barregen imatges històriques reals amb d’altres que recorden el cinema expressionista (i plans onírics protagonitzat pel nen d’ulls grans que mira Bartók). Marco també trenca l'estaticisme: necessita esmunyir-se de la cadira, apropar-se al públic, mirar enfora i, fins i tot consolar Ditta amb un petó dolç i espontani. – Eugènia Sendra

Time Out diu
Advertising

La nau dels bojos

Qui sap cap a on es dirigeix aquesta nau de bojos. Qui sap on ens dirigim cadascú de nosaltres, individual i col·lectivament. El fet és que tirem endavant. Els membres de la jove companyia La Calòrica ens situen a bord d’un vaixell que navega sense rumb fix. El seu capità, Frank, un bufó, condueix uns tripulants perduts –un capellà exiliat de la seva terra, acusat de robar als captaires, una tavernera d’alegre moral, un jove poeta alemany, i una fosca dama benestant-amb la promesa de portar-los a un lloc “on encara es pugui viure”. Què hi passa a la terra d’on vénen?

Les incògnites sobre el passat i el context d’aquesta colla de personatges estrafolaris sobrevolen l’obra, però tot i així, el present és l’únic que tenim. Pot ser que el futur no sigui més que un cúmul de núvols a l’horitzó que s’esvaeixen... Però això no els resta bellesa.

La nau dels bojos, escrita per Joan Yago (L'editto bulgaro) i dirigida per Israel Solà és una lúcida reflexió sobre el fracàs i especialment, sobre l’actitud de cadascú davant d’aquesta situació, i davant de la vida, per extensió. En aquest sentit l’obra és universalment intemporal i terriblement actual a la vegada.  Ens l’expliquen a través d’un relat que té molt de faula, que juga amb l’ordre dels esdeveniments, amb el to, i que també reflexiona sobre el fet de narrar.


Potser és per l’ambició del projecte, que en alguns moments, especialment a la part central, tot queda una mica desdibuixat, confús, i es perd atenció. Tot i així, pesa més l’originalitat del relat, el dibuix d’uns personatges únics i ben defensats –en especial Aitor Galisteo i Xavi Francés- i l’atreviment del conjunt de la proposta. -Maria Junyent

Time Out diu

Hate radio

Una peixera de vidre, amb llum d’oficina i un punt de fum, tres micròfons, un rellotge i una finestra cap a l’annex del control tècnic. I un militar, estàtic com un pal d’escombra, amb el rifle de tercera cama. Res, una sala insonoritzada, un estudi de ràdio de la RTLM ‘on air’ des d’on tres individus, entre cigarretes, ampolles buides i alguna rialla sorda que queda fora de les ones, van animant la massacre de la minoria tutsi. Una peixera de vidre on es gesta el mal, sinistre i asfixiant, com si fos un espectacle de varietats diabòlic amb acudits, minuts musicals i fins i tot un ‘quizhistòric a ritme de ruleta. I nosaltres, espectadors, clavats com pedres volcàniques refredades a la butaca, connectacts a un transistor de mà amb antena desplegable i uns cascos acoixinats per sentir el programa, anem empassant saliva segon a segon per mitigar l’angoixa. Això va ser ‘Hate radio’, ahir, al Lliure de Monjuïc: un temible viatge a Rwanda, 1994.

Quan Godard ens parlava de la imatge justa devia d’estar pensant en algú com el suís Milo Rau, sens dubte un dramaturg i director just. I amb ‘just’ vull dir exacte, precís i afilat. Ni una paraula sobrera, ni un micro obert fora de temps, ni un silenci que no estigués calculat amb cronòmetre i metrònom per fer-nos morir de por. Després de les brutals sis hores de ‘Tragèdies romanes’, que ja van donar una implacable imatge dels fils del poder polític, la taula de daus on els tres locutors de la RTLM alimentaven l’odi dels seus seguidors va ser una altra bona sabatada. És allò que deia McLuhan sobre el potencial adoctrinador dels mitjans. Ja podien estar ballant amb l’’I like to move it’ copant el so o encenent un misto amb tota la parsimònia del món. Era com si des del seu estudi de ràdio estiguessin jugant a bitlles amb el detonador d’una bomba capaç d’acabar amb les vides d’un milió de persones.

Ens creiem impressionables, potser, però les coses que ens poden tallar l’alè no són tantes. Un home vestit d’americana i corbata mentre llegeix una llista de baixes amb l'alegria d'un predicador de multituds, les cruels ganyotes de tres personatges parlant d’assassinats i tortures quan els micros s’han tancat o una habitació amb les parets de vidre, com una peixera allunyada de la realitat, des d’on, igual que el Doctor Mabuse amagat darrere de la seva cortina blanca, es podria dominar el món. En cartell fins divendres. No us la perdeu. –Josep Lambies

 

Time Out diu
Advertising
Rinoceront

Rinoceront

Quina obra, el Rhinocéros de Ionesco. Actual, profunda, teatral... La vida d'un poblet del sud de França on tothom es converteix en rinoceront llevat d'un borratxo malencònic, un Jean Baptiste Clemence de La caiguda camusiana, un antiheroi que no capitula tot i admetre que ell també voldria ser un rinoceront. "No puc", diu.

La proposta d'Emmanuel Demarcy-Mota, director del Théâtre de la Ville de París, és a tot o res. Mou els actors com si estiguessin patint els efectes d'una tramuntanada i en les escenes col·lectives, de psicosi, de por, crea neguit. Veiem els rinoceronts sense que hi siguin. I aïlla molt bé la personalitat de cada personatge, amb el focus sempre posat en Bérénger, l'antiheroi. Quan l'obra demana intimitat, més endavant, tanca el pla i buida l'espai. Excel·lent.

El Rhinocéros de Ionesco és teatre de l'absurd i no podem esperar una interpretació 'normal'. Els actors, amb Serge Maggiani (Bérénger) al capdavant, segueixen el guió de Demarcy-Mota al peu de la lletra. Dicció poc usual als nostres teatres, perquè el missatge de l'obra no es perdi en el vent. Clavada, perfecta. Potser, com a únic retret, un cert distanciament, que fa que l'obra no ens aclapari, no ens toqui el més profund de l'ànima. Un pèl massa brechtiana. Tanmateix, una gran nit de teatre, qui sap si antic, però teatre. -Andreu Gomila

Time Out diu

Capricis

Un violí i 24 moviments que passen de l’excitació d’un agitato a un lento que permet la contemplació per després tornar a un allegro, àgil i ràpid. Dotze ballarins que transiten per l’espai fent rotacions, salts, que dialoguen i recreen frases, sovint assemblant-se a corxeres esbojarrades que han fugit de la partitura. Els capricci de Paganini s’han fet dansa de la mà d'Àngels Margarit i la companyia Mudances per encàrrec del festival Grec, una estrena que va omplir la sala gran del Mercat de les Flors.

A Capricis hi ha moments per als solos, especialment brillant el de Manel Salas Palau, i els duets: un de moviments repetitius i mecànics provoca somriures (no és l’única nota simpàtica de la funció). S’alternen amb les entrades corals, en què tots els ballarins de blanc s’escampen per l’escenari, i moviments amb influències circenses (potser és cosa de Joan Català, que forma part del repartiment). El violí és protagonista, com a instrument solista de la música i també gràcies a Kai Gleusteen, que primer toca sol i després intervé al costat de Margarit, ballant de negre.

Era un repte reinterpretar Paganini, i el resultat és interessant i volgudament capriciós –sobretot perquè els estudis del compositor no s'interpreten per ordre– però el muntatge, malgrat el pes dels capricci no arriba a transmetre aquella emoció que diuen que aconseguien els dits de Paganini quan interpretava la seva composició. –Eugènia Sendra

Time Out diu
Mostra'n més
Advertising