10 grups i artistes de música emergent que heu d'escoltar aquest abril

Ber és un creador de cançons que tenen una doble capa, una exterior, epidèrmica, en què els acords i les paraules desperten emocions immediates –afecte, tendresa, fe, malenconia–, i una altra de més profunda en què s'omplen de profunditat. Nascut a Buenos Aires i criat a Madrid, Ber es mou amb facilitat pel terreny del pop-rock, de vegades amb un punt més de balada, altres vegades amb energia i electricitat, però sempre amb lletres profundes, amb un pòsit poètic , i històries amb què qualsevol pot connectar. Després d'un 2021 ple de cançons noves i col·laboracions –el seu tema “Colmillos” té el suport d’ERRE–, 2022 ha començat encara millor amb les bestretes del que serà el seu proper EP, temes tan emotius i sincers com “Cuentista de Hamelin” i “Sevilla”.

Les cançons d'Ires creen una capa de protecció contra les pors i els problemes de l'exterior, i es converteixen en un refugi emocional perfecte per aquells dies que busques que la música et faci companyia. Educada al Conservatori del Liceu de Barcelona, ​​Ires ha encaminat els seus passos cap a un tipus de pop suau, amb elements de soul i jazz atmosfèric, que la connecta amb alguns dels corrents més apreciats de la música negra contemporània. Ella cita com a referents John Mayer i John Legend, i encara que la seva producció és escassa per ara –quatre singles des del 2020 fins avui, com “Demons” o “Better”–, els seus últims moviments prometen un pas endavant de gran abast. La seva nova cançó, “Huir”, amb Fran Torrella, és també la primera que canta en espanyol.

Julia Nar va publicar la seva primera cançó el 2020, la balada electrònica “Strangers”, i en aquest moviment inicial ja va quedar clar quin era el seu camí: perfeccionar un tipus de R&B de textures envoltants, ritmes suaus i xiuxiueigs emocionals que penetrin lentament a la pell fins arribar als nostres cors. El seu estil és curós, cada beat i cada textura brilla amb un fulgor pàl·lid de gran bellesa, i en ple 2022 ja està preparada per avançar en la seva proposta. Per ara, ha buscat la col·laboració del cantant i productor Khotton Palm, amb el qual ha enregistrat dos singles, “Oasis” (2021) i el recent “colegas.” (2022), on s'aprecia una cerca d'un soul modern íntim, dialogat i amb bon fons. Es pot esperar el millor en el futur.

El cantautor saragossà César Serena ha fet passos de gegant els últims mesos. El seu primer llançament oficial, l'EP “North”, que va publicar l'any passat, pertanyia a la tradició de l'indie-folk amb tocs de producció fantasmals, amb molta reverb a la veu i una sensació inquietant flotant entre les cordes de la guitarra acústica, molt en la línia dels primers discos del mític projecte Red House Painters. Així va continuar en la cerca durant bona part de 2021, però just amb el seu primer llançament de 2022, la cerca ha canviat de direcció i el seu nou single no només ofereix sorpreses, sinó també una major recompensa. “Memories Tonight” recupera un efecte que ja apareixia en temes com “A Love That Never Tires” –una petita i bella orquestració–, però ara César completa les cançons amb beats electrònics, cordes sintètiques i una amplitud de textures que ens enlluerna. Aquest camí us portarà lluny.

Rosa Venenosa defineix el seu estil com a indie electrònic, o dark pop. Ambdues etiquetes ens poden donar una idea del que fa, però el seu estil només es comprèn realment quan se senten les cançons torrencials, que recorden les balades gòtiques i desesperades d'artistes tan mítiques com Diamanda Galás. A les peces de Rosa Venenosa es barregen beats electrònics, cordes sintètiques i harmonies que donen una sensació de grandesa, i que ella aprofita per ajustar les seves lletres amb referències a la passió, la mort, el dolor i la mitologia. Una veu personal, amb pocs equivalents al panorama pop actual a Espanya, i que té un llenguatge cada vegada més compacte. El seu nou single, “Frágiles” (2022), n'és una bona prova.

Si algú vol saber com sona aquest nou gènere de la música urbana que s'anomena hyperpop, pot escoltar el nou tema de Paubychance, amb la col·laboració d'Octopvs to the Party, “Superlonely”, i llavors tot quedarà clar. L'hyperpop segons l'artista asturiana és una barreja entre sons de sintetitzadors dels vuitanta, efectes de so de videojocs vintage, ritmes animats i una manipulació constant de la veu amb distorsions d'autotune per assolir registres tímbrics impossibles per a un ésser humà: un tipus de pop futurista, nostàlgic de la infància, influenciat per la cultura otaku i amb molts ganxos melòdics per atrapar-te en una fantasia digital, com li passava al protagonista de la pel·lícula “Tron”. Després de diversos experiments des del 2019, Paubychance ja ha trobat el camí, i l'hyperpop espanyol ja té nova artista de futur, seguint la línia de Luna Ki i Rojuu.

Bertt Que va començar la seva carrera el 2018, publicant els seus primers singles a Spotify, i marcant molt bé el seu territori: un folk-pop de fetes clàssiques –les portades dels llançaments tenien un cert toc a l'estil Bob Dylan– que, al llarg de els darrers anys, i amb la pandèmia pel mig, s'ha anat fent més intimista. Però en ple 2022, hi ha grans canvis i un gir en el seu so: ara Bertt Que ja no és un projecte en solitari, sinó un grup on Bertt compon, lidera i marca el pas, però que té la companyia de tres músics de directe que li aporten més capes de calidesa a les seves cançons, i afegeixen les textures dels teclats, la mandolina i el banjo perquè les tornades sonin més exultants. Aquest nou rumb s'aprecia a “Ser Quien Soy”, i de sobte l'horitzó és molt més ample.

Car Uccelli és fonamentalment una artista de directe: abans de mudar-se a Barcelona el 2018, on fa temps que recorre el circuit de sales de folk i jazz, havia format part del món de la comèdia a Buenos Aires, la seva ciutat natal, així que està acostumada a estar davant del públic, i fer-lo riure amb els seus acudits, i fer-lo també estremir-se amb les seves balades. El 2020, Car Uccelli va publicar el seu primer EP, “Wander”, un exercici de folk intimista, sentimental i molt nu que forma la columna vertebral dels seus directes fins a l'arribada de la seva nova cançó, “Booty Call”, on continua amb el seu estil fràgil i íntim, i en què introdueix també un fort missatge d'alliberament sexual.

El nom artístic d'Holandaluz dóna moltes pistes sobre les seves intencions i el seu so: Marnix Alenxader DuCroock va néixer a Holanda, però l'apassiona el flamenc, i en el seu projecte busca la fusió de les dues referències bàsiques: els guitarristes andalusos històrics –Paco de Lucía i tota la influència que es desprèn del seu magisteri– i el rock psicodèlic dels 70, ja que, al cap i a la fi, Holandaluz és un fanàtic de Pink Floyd. En el seu primer disc, “Psycho Body Flamenco”, ja quedaven clares les seves intencions, i ara les expandeix amb “Rumba Roma” i el nou senzill “Selva de Mar”, una peça instrumental on exhibeix gran perícia tècnica i un equilibri encomiable influències, un exemple de maduresa i singularitat en el seu estil.

Marïe Pratt és una jove vocalista barcelonina amb un do natural per cantar: es mou bé en tots els estils imaginables –encara que les seves preferències són al soul, el R&B i el jazz–, i en el seu nou llançament, “Sobreviurem!”, ha començat també a fer-ho en català. Després de diversos anys cantant a locals com el Harlem Jazz Club o el Hard Rock Cafè de Barcelona, ​​ara està centrada fonamentalment en la seva carrera discogràfica i en crear un discurs propi, després d'un període dedicat fonamentalment a les versions (va guanyar un concurs de covers a TV3 i al seu repertori hi ha una interpretació molt personal del tema “Empire State of Mind”, d'Alicia Keys). Al seu single del 2021, “Streetlights”, Marïe va voler jugar també amb el nou llenguatge del pop urbà, i així ha començat a enriquir una paleta d'influències i possibilitats que tracen una trajectòria ascendent.