10 grups i artistes de música emergent que heu de conèixer aquest febrer

En només dos anys, el so de Finta ha canviat de manera espectacular. El 2019, quan van publicar l'àlbum “Nosotros hemos incendiado la luz”, el trio madrileny es movia entre els límits del rock alternatiu heretat de la dècada dels 90, amb certs aires posthardcore foscos i amb textures de guitarres esmolades. Però després de l'aturada pandèmica, i davant l'oportunitat d'aprofitar el moment d'incertesa i canvi per avançar, Finta van començar a experimentar a l'estudi d'enregistrament. Amb l'ajuda dels productors Alex Cappa i Pablo Rouss, el projecte va fer un gran salt endavant, conservant la força melòdica de les velles cançons, però amb un vernís electrònic que no els resta cap energia. Finta han deixat enrere el rock militant i ara, en singles com “Ganar”, “Palique” o el recent “Nunca es tarde”, preàmbul de l'imminent “Siempre acaba mal”, també ens fan vibrar amb textures lluminoses, referències dels vuitanta i un estil proper al synthwave.

Dave América té nom de superheroi, però en realitat les seves aspiracions són una mica més modestes: si vol canviar i millorar el món no és pels seus poders especials, sinó per la inspiració de les melodies. Dave América és un jove madrileny enamorat de la música pop-rock dels Estats Units, i la seva passió el va portar, el 2019, a enregistrar les primeres cançons a Nova York. El seu primer EP, publicat l'any següent, es titulava “Postcards to Mixxx”, i bevia de les fonts del rock alternatiu dels 90, amb un so cru però càlid alhora, i molt entusiasme. Des de llavors, s'ha mantingut fidel a la seva essència, i les seves últimes peces –“En Madrid”, “El 2 de Mayo”, “Tu pequeño Kerouac”– conserven la inspiració: melodies que se't claven a la memòria, guitarres reptants i molta proximitat. El seu últim tema, “Luces de neón para insectos ciegos”, demostra que és al bon camí.

Si el vostre rotllo és el rock espanyol de lletres honestes, sons crus i fidelitat al so clàssic americà –és a dir, noms com M-Clan, Leiva o Quique González–, és important que us enregistreu el nom de Gerard Martín a la memòria o, si pot ser, que us ho tatueu al braç. Aquest jove cantautor de Vilanova i la Geltrú, establert a Barcelona, ​​es mou pel mateix camí polsegós que els seus ídols nacionals i, per descomptat, aspira a assolir l'equilibri entre literatura, ferocitat, saviesa i emoció que van consagrar als seus ídols internacionals, de Bob Dylan a Jackson Browne. Gerard Martín va estar involucrat en diverses bandes locals fins que va decidir fer el salt en solitari el 2016. Des de llavors, ha publicat dos àlbums –l'últim, d'aquest 2022, és “Modo bucle”– i s'ha dedicat a perfeccionar el seu estil, que passa per les lletres poètiques, l'electricitat envoltant i el classicisme rock.

Horacio Bort té de moment poca producció: va començar a editar la seva pròpia música l'any passat, començant amb un single titulat “Una mitad” i un EP de cinc cançons, “Cometa H”. Però el que no es pot negar és que té les idees clares: aquest jove cantautor valencià ha col·locat en un altar els grans herois del folk-rock dels últims temps –talents descomunals com Bon Iver o el malaguanyat Jeff Buckley– i ha decidit seguir les seves passes, creant cançons sinceres i senzilles, tocades amb poc més que la seva guitarra acústica, i que aconsegueixin emocionar-nos amb el mínim: unes paraules amb significat profund, uns acords al seu lloc just. La seva producció del 2022 ha arrencat amb un altre single, “Llàgrimes amb tu”, en el que canta per primera vegada en català, i que amb tota seguretat ampliarà la seva capacitat d'emocionar-nos.

I. Delgado és un artista peculiar, que es distingeix per una recerca continuada de timbres i històries, i que en certa manera és inclassificable. Si escoltéssim el seu senzill de l'any 2021, “Ya caeréis”, podríem pensar que es tracta d'un heterodox del trap espanyol, ja que la lletra té una forta càrrega crítica i la base instrumental està creada a partir d'acords de cordes que recorden l’explosió d’una orquestra simfònica. Però si ens endinsem en altres àmbits de la seva discografia, com el seu primer EP (“Horror vacui, pt. 1”), o cançons com “Soledad” o la recent “Nada”, descobrirem que el seu llenguatge és mutant: de vegades rapeja, de vegades adopta les formes d'un cantautor poètic o com un àcid comentarista social, hi ha arranjaments de bossa nova, de piano impressionista i de pop-folk. Una capsa de sorpreses que us volarà el cap.

Durant molt de temps, Alba Escalon va estar fent versions d'altres artistes. Aquesta va ser la seva manera d'entrar al món de la música, en què es va iniciar de manera autodidacta amb només 11 anys. Però passat el temps, una veritable artista el que vol és trobar la seva pròpia veu, i així és com l'Alba ha anat creant les seves primeres cançons, i en concret les dues amb què el seu projecte ja mostra una personalitat ben definida, “Just Live” i “Caring Song”. El seu estil podria descriure's com a pop eteri: a “Just Live”, la seva veu ingràvida, molt semblant a la de Julianna Barwick, està acompanyada per sintetitzadors que ens envolten, i a “Caring Song” pels acords suaus de guitarra del seu col·laborador, Isaac Fernández. Hi ha qui la compara amb Billie Eilish: potser caldrà donar-li temps, però és clar que aquest és el seu camí. Quan llanci la seva propera cançó, “Simple not Simple”, ho veurem més clar.

Los Pilotos no són en absolut un grup nou. De fet, la força creadora darrere del grup, Florent i Banin, porten a la música més de tres dècades, el primer com a baixista i fundador de Los Planetas –és a dir, no estem parlant de qualsevol cosa–, i el segon com a membre estable del grup des de fa uns quants anys. Però fa un temps, Florent va voler provar alguna cosa nova i es va inventar Los Pilotos, no com un descans o una fugida de Los Planetas, sinó com un complement per experimentar, com passa amb Grupo de Expertos Sol y Nieve o Fuerza Nueva. Aquí va jugar amb sintetitzadors i caixes de ritmes, i el projecte va créixer, tant és així que segueix en actiu el 2022 –l'any passat van publicar l'àlbum “Alianza Atlántica” i el single “Cambia mi suerte”– i amb una nova incorporació: Pamela Rodríguez com a cantant oficial de la banda. Llarga vida a l'indie granadí.

El nom del projecte indica bé quines són les intencions del seu principal impulsor, CP Fletcher: com una ombra permanent, mai se sap ben bé quins són els seus contorns ni els seus trets, i està contínuament canviant per no mostrar les seves intencions. A Permanent Shadow és una aventura musical que es reinventa i es redefineix a cada nou disc, ja que Fletcher –que és l'únic membre estable, a cada aventura canvia de col·laboradors– vol prendre l'exemple d'un dels seus herois, David Bowie, que mai va tenir por de fer un salt al buit. La música que ha publicat A Permanent Shadow de moment indica diverses vies d'expressió: a l'àlbum “Songs of Loss” (2019) les cançons tenen un punt fosc, com de post-punk angulós –a Fletcher també li agraden Editors, Interpol i grups semblants–, mentre que l'últim single, “This energy”, busca una melodia més precisa i uns arranjaments elèctrics més ferotges. Un camaleó.

La banda madrilenya cerca la trobada de dues forces complementàries: la riquesa de textures de l'indie-pop més èpic, i l'entusiasme de les cançons ballables heretades de la tradició disc. En ple segle XXI no és cap problema que les bandes de rock ens vulguin fer ballar, i Lunáticos ho tenen clar: “Cuestión de tiempo”, la primera de les cançons del seu nou àlbum, “Animal”, ens porta simultàniament a una pista de ball i a l'escenari principal d'un festival indie. El quintet té les idees clares i molta ambició: en comptes d'anar publicant singles per mantenir viva l'atenció del públic, Lunáticos s'estimen més condensar tota la seva creativitat en àlbums generosos i sòlids. Quan tornin els festivals, els trobaràs. I als clubs també.

La música de Gabriel Kazz és transparent com el vidre, no amaga absolutament res: des que va començar a publicar les primeres cançons el 2017, aquest jove cantautor ha deixat clar que el seu estil és el de la cançó folk intimista, tocada amb una guitarra acústica i acompanyada de melodies somiadores, i en la mateixa línia es manté en ple 2022, just quan acaba de llançar el seu darrer single, “Candle”. És més: sembla com si aspirés a despullar cada cop més les cançons, fer-les més senzilles i directes, sense trampes, sense trucs de producció que emmascarin l'essència. Gabriel Kazz sap donar un aire profund als seus acords, i quan canta sembla que ho faci a l'oïda, com si només ho fes per a tu i no hi hagués res més al món.