[image]
[title]Barcelona no existeix
David Castillo
Empúries
144 pàg. 16 €
David Castillo proposa, des d'una idea de ciència-ficció gens inversemblant, el resultat del desori que vivim en aquest hiperpresent de corrupció política i manipulació mediàtica, d'atur ascendent, de crisi econòmica recessiva i d'una ciutat capital al servei d'un govern a la deriva. Dedicada a l'artista Marcel Pey i encapçalada amb el poema 'Barcelona no existe' de Pere Marcilla, buida el carregador sense contemplacions i no deixa canya dreta. Foragitant idealismes i amb la seguretat que la Barcelona d'avui és un turistòdrom amb franquícies i llibreries tancades, Castillo projecta retalls d'història cap al futur pròxim d'una ciutat sense ànima, presa per la droga, l'amoralitat, les orgies decadents i la gent sense iŀlusió. Un vell periodista, amb la missió de restablir la pau, investiga les Milícies de la Joventut, una colla d'inteŀlectuals desmemoriats que ignoren la violència i han estat relegats a la perifèria gaudint dels llibres i del sexe com autèntics monstres narcisistes. El centre de la ciutat està controlat per la gerontocràcia governamental. Som al 2040 en una ciutat decadent, dividida en dues zones sense llei. Castillo refà un escenari de línies de metro, bars mítics i cabarets quiromàntics inspirat en les obres de Víctor Balaguer, Conrad Roure o Alexandre Cirici Pellicer. El futurisme distòpic va construït sobre un crescendo amb cert sarcasme. Castillo té l'habilitat de parir uns personatges marcats per les malalties del sistema immunològic afectat per tants anys d'antiretrovirals: mutants, bruixes, gitanos i tota la colla d'ànimes que viuen a la 'wild side', al racó sòrdid, negre, caòtic, espiritista i deformat. Els polítics i els bancs han destruït la societat, internet ha deixat de ser l'espai lliure i tot és dominat pel crim, la usura, la fam i la cobdícia. Una crítica inquietant i alhora sensata a la impunitat i al llepaculisme polític de cert periodisme actual a través de la faula urbana. I un toc d'atenció a la necessitat d'autocrítica i de reconducció d'aquest camí indesitjable que està prenent el món: "No hi ha res més fàcil que enganyar qui vol ser enganyat".
