Els protagonistes de les noveŀles de Patrick Modiano caminen, caminen molt i caminen pels carrers de París. Això els emparenta amb una tribu de personatges de ficció de primera qualitat –Lucien de Rubempré, Jean Valjean o els dandis de Baudelaire–, però si tenen un deute amb algú, aquest és Walter Benjamin. Com passa en els millors textos del pensador-flâneur alemany, les passejades dels homes de Modiano són una via per arribar al coneixement; i la veritat que es revela ho fa més enllà de l’indagador (o passejant). Esclar que Modiano articula el seu món a través de la narració, que vol dir que parla de com algú prova de solucionar un problema. A Barrio perdido l’algú és un escriptor de noveŀles policíaques que es reuneix a París amb el seu editor japonès. Aquesta cita és l’excusa per tornar, vint anys després, a la ciutat on va néixer i va viure la primera joventut. I el problema és que se sent com si s’hagués convertit en un fantasma: “Sóc un fantasma?”, es pregunta.
Tot i que sembla impossible, Modiano contesta aquesta pregunta sense caure en cap de les trampes que posa. No hi ha goticisme de segona mà (sí una escena corprenedora seguint el cotxe conduït per un home mort vint anys enrere: només David Lynch la podria dur al cinema), ni especulació confusionista (sí ambient xafogós, sí ciutat buida, sí personatges que fereixen qui estimen, sí descens a l’infern, sí amors equivocats que no renuncien a ser amors). Però el que hi ha, sobretot, és pols narratiu. Dona, pistola, decisió.
