Daniel Clowes no és un superheroi

Una pregunta dirigida a tots els lectors mascles: de petits, mai no havíeu tingut fantasies de superheroi? No estic parlant de fantasies altruistes d'evitar la col·lisió de la Terra contra un meteorit, o d'aconseguir la pau mundial. Més aviat d'aquelles en les quals, a base de fer cruixir dents i rancúnia, assolíeu una sobtada força bruta que us permetia posar les peres a quarto al pinxo del pati de l'escola.

Aquest és, almenys, el cas del nostre entrevistat, l'autor de còmics nord-americà Daniel Clowes (Chicago, 1951). El seu nou còmic, El rayo mortal (Mondadori), parteix d'aquesta premissa: un nyicris adolescent de Chicago, cap a finals dels 70, descobreix que fumant-se un cigarret aconsegueix una força sobrehumana. I que és capaç de convertir una pistola de plàstic treta d'un pot de cereals en un raig aniquilador. Qui conegui Clowes -el gran autor de còmics alternatius, perdó, novel·la gràfica, de la seva generació, dibuixant i guionista amb un talent únic per ressaltar els elements grotescos de la realitat i la quotidianitat del que és sobrenatural- ja es pot imaginar que no som davant un còmic de superherois contemporani. És a dir, d'aquells estil Kick-ass que, embolcallats amb tocs de realisme, asseguren desconstruir la figura del superheroi, però en realitat reediten l'eterna història del bo contra el dolent amb excel·lents guions. No. Quan pregunto a Clowes per si està familiaritzat o l'ha influït aquest subgènere, em talla amb veu glacial: "No em pot haver influït gens perquè mai no he llegit res. Ni una sola vinyeta i no em podria interessar menys".

Ni de petit, li interessaven els superherois de l'època daurada del còmic? "Fins als set anys hi pensava tota l'estona, llegia sobretot Marvel. Però després, quan vaig descobrir les noies i altres formes d'art, no hi vaig tornar a pensar-hi mai més", riu. No li interessa ni tan sols la celebrada The Boys de Garth Ennis? Una descarnada i pornogràfica sàtira que... "Tant em fot si són bons o dolents, aquests còmics!", em talla sec. "Hi ha alguna cosa en aquesta estètica que em deprimeix, que em fa que em vulgui allunyar del còmic". Intueixo un filó en aquest odi per malles i capes. Quan l'autor era una jove promesa del còmic underground que començava a treure el cap, eren l'enemic a batre? "En aquella època -rememora- només podies vendre els teus còmics en botigues on als propietaris no els interessava el mitjà dels còmic, sinó potser només aquesta mena de fantasies. O sigui que els meus còmics, els de Crumb i gent similar, anaven directes a una caixa de cartró al fons de la botiga. Et senties com si el propietari se n'avergonyís. Que hagués de mantenir això pels quatre rarets que ho demanaven. I sí, estàvem molt ressentits, per la manera com ens ficaven dins d'un gueto. Ens sentíem castigats". Tot això ho diu sense perdre el to de veu glacial que es pressuposa als seus personatges. I amb la mateixa veu puntualitza que "un cop que van començar a arribar els meus còmics a les llibreries i els va poder llegir tothom, aquesta animositat va desaparèixer". D'acord. Si alguna cosa es desprèn del protagonista d'El rayo mortal és que la barreja de superiorat moral i força brutal és abjecta. Sota l'excusa de voler fer el bé, Andy, el protagonista, s'embranca en una sèrie d'assassinats i en un exercici de la brutalitat que de tant trivial és ridícul: reben el xicot de la seva germana perquè és un porrero, també un gos antipàtic, i un cambrer desagradable... Aquest seria el resultat, assegura Clowes, d'haver pogut fer realitat les fantasies superheroiques que tenia d'adolescent. Estaven originades per "un sentiment total de falta de poder frustrant", que el va portar a fantasies "d'exercir la dominació". Mentre Clowes anava escrivint, intentava que el seu "cervell adolescent imaginés com hauria anat tot si hagués estat possible exercir aquesta dominació". Clowes manté que, a qualsevol edat, "el cervell masculí sempre té aquesta cosa reptiliana d'adolescent, agressiva, funcionant". Ara bé, també hi podem trobar una lectura política: el còmic va prendre forma en els anys immediats a l'11 de setembre del 2001, motivat per "la impotència que sentia davant una situació que ningú volia, només un govern de bojos llunàtics que exercien un poder ximple i s'autojustificava tota l'estona". Afegeixo jo que una tercera lectura podria ser la de l'obcecat que està convençut que fa allò correcte i en realitat només fereix gent propera, llença la seva vida als porcs. "Des de ben petits, tots tenim motius psicològics per fer coses que creiem que són absolutament òbvies i els altres haurien d'entendre. És així de simple", conclou Clowes.

Massa bona persona per dirigir
El terme novel·la gràfica pràcticament es va inventar per etiquetar la feina de Clowes, Peter Bagge i Chester Brown, els grans autors de còmic nord-americà que van protagonitzar la darrera revolució en el món de la vinyeta. En el seu moment, Clowes va ser molt crític amb aquest terme. No li sembla poc precís per definir els seus còmics? Gran part de la seva obra són ficcions que s'han anat publicant per entregues. I una novel·la implica una unitat narrativa. "A meitat dels 90, aquesta mena de format de còmic, barat i en blanc i negre, era gairebé una opció vital. La revista de còmics era com un hub de comunicació, perquè la gent t'enviava cartes i tu les contestaves, i et feia la impressió que perquè funcionés tot, les coses havien de ser així sempre. De sobte, les comunicacions instantànies van fer que tot allò semblés irrellevant", rememora. Ara, prefereix amb diferència publicar el llibre sencer: "Quan sortia una recopilació en format llibre, tenies la sensació que ja no hi havia res de nou. És molt més excitant fer llibres complets".

Sigui com sigui, la consideració artística de la seva feina és inqüestionable, fins i tot per la crítica d'art. Té una retrospectiva sobre la seva obra al Museu d'Oakland que en algun moment arribarà a Europa. La pregunta sobre com el fa sentir això obté una resposta cent per cent 'clowesiana': "Doncs estrany. Quan vaig entrar al museu, no em semblava que mirés la meva feina. La majoria eren originals meus i em vaig sentir com el col·leccionista més gran de Clowes del món".

Tampoc no es pot sentir decebut per la seva relació amb el cinema. De l'adaptació de Ghost World, amb guió del mateix Clowes, en va sortir una pel·lícula excel·lent. I encara que la poderosa Wikipedia diu que està treballant en tres films més ("és mentida! Volia corregir la informació que tenen sobre mi i no em deixava!"), assegura que mai de la vida faria de director. "Ho vaig intentar, però em vaig adonar que un director ha de ser un cabró gran part del temps; ha de maltractar la gent per poder plasmar la seva visió fílmica". Clowes només maltracta la gent en els seus còmics.