El atlas de las nubes

EL ATLAS DE LAS NUBES
David Mitchell
Trad. Víctor V. Úbeda
Granta-Duomo
599 pàg. 21 € A David Mitchell li agraden els experiments. A 'El atlas de las nubes' -que ha inspirat la pel·lícula homònima- planteja el següent: sis històries de gèneres diferents que queden interrompudes successivament. Mitchell recrea: una aventura naval al sud del Pacífic al XIX; un duel creatiu entre dos compositors egòlatres a la Bèlgica dels anys 30; un 'thriller' periodístic sobre un 'watergate' nuclear a la Califòrnia dels 70; una sàtira esbojarrada de l'escena literària londinenca actual, i una distòpia sobre corporacions totalitàries a Corea del Sud. En arribar al sisè relat -un malson postapocalíptic en una Hawaii infestada de tribus salvatges-, l'estructura de la novel·la tomba i cada història interrompuda es va reprenent en ordre invers. Mitchell té cura de les parts, però se li escapa el conjunt. Domina el pastitx i recrea cada gènere amb una exuberància magistral. En concret, la sàtira té cops hilarants, i en aquests llocs on no hi ha ciutadans, sinó clients i clons esclavitzats, és aterridora. Però més que no pas una novel·la, Mitchell escriu sis bons relats. Cada narració no té més que una incidència tangencial en la resta; el vincle és superficial. Mitchell intenta agrupar-les formulant una reflexió final sobre la fragilitat de la civilització i la immutabilitat de la natura depredadora de l'ésser humà. Però resulta forçada i desprèn un regust 'new age' poc convincent. El mateix Mitchell -per boca d'un personatge- suggereix com jutjar la seva proposta narrativa: "¿Idea revolucionària o efectisme insubstancial?". Deixem-ho en artifici entretingut.