Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El final de la historia

El final de la historia

Lydia Davis

El final de la historia
Per Marià Veloy |
Advertising
El final de la historia
Lydia Davis
Trad. Justo Navarro
Alpha Decay
240 pàg. 21,90 € Després que el 2011 es traduís el recull complet dels seus contes, un llibre extremadament interessant, ara apareix l'única novel·la de Lydia Davis, publicada originalment l'any 1995. Les peces breus de Davis destaquen per l'esperit juganer amb què experimenta amb les formes, però també per una precisió obsessiva, fàcil d'emparentar amb l'escola de Samuel Becket. En aquest text llarg -una autèntica marató per a una escriptora de raça breu-, Davis deixa de banda la seva prosa més entremaliada, i explora tots els matisos d'un estil obsessiu.

En principi, la novel·la se centra en la relació que la narradora va mantenir, quan era una professora universitària de 35 anys, amb un alumne dotze anys més jove que ella. Però de seguida ens adonem, amb una certa incomoditat, que no entrem en un lloc íntim, amb objectes coneguts, persones estimades i somriures capaços d'il·luminar una vida. Escoltem una veu que no sempre s'escolta a si mateixa, com el neuròtic que s'esgola al divan esperant la resposta que mai no arriba del psicoanalista, i que, tot reconeixent que en el seu relat hi ha "incoherències", ens endinsa en un ball barroc. Un ball en què el passat és només un objecte no d'evocació, sinó d'anàlisi. Això va anar així? Ell era d'aquesta manera? Aleshores em vaig sentir aixà o estic amagant alguna cosa sota la catifa de la memòria?

A aquestes dues capes, però, Davis encara n'hi afegeix una altra: l'escriptura de la novel·la que estem llegint. Formada pels fragments que havia escrit en el passat, però també pel text que ara escriu i reescriu, aquesta novel·la inclou reflexions sobre l'escriptura, i converses amb el seu home actual. Exposada amb precipitació en una ressenya, pot semblar que aquesta última peça és sobrera, però és justament al contrari. La narradora, gens fiable, ens transmet una única passió, una passió desmesurada i noble al mateix temps, i no és envers cap home, sinó cap a l'acte d'escriure. I si bé ho diu en un moment de dolor, podríem resumir el leitmotiv d'aquesta narradora i, de fet, d'aquesta novel·la, amb una sola frase: "Res succeïa sense que jo ho escrivís".
Advertising