Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 'El tramvia groc' de J.F. Mira

'El tramvia groc' de J.F. Mira

L'escriptor valencià fa parar la seva memòria

Joan Francesc Mira
Per Josep Lambies |
Advertising

Joan Francesc Mira dorm tranquil totes les nits. Perquè Joan Francesc Mira sap que quan li toquin diana anirà al cel. Està convençut que en aquest món ha fet tots els mèrits necessaris per caure en gràcia a Sant Pere, i s'imagina a l'altre barri assegut al cim d'un núvol blanc com la llet merengada, escoltant les 'suites' de Bach sense pausa, una rere l'altra, per tota l'eternitat. Però això serà quan ho vulguin les parques. Mentre no hi hagi cel, seguirà a la Terra, apropant posicions. I, si li dóna la gana, fent d'escriptor. "Només si em segueix venint de gust -remarca-. Que a mi ningú no m'obliga a res". Té aquesta sort. Per a molts, això ja supera tota promesa del més enllà.

I, mentre no hi hagi cel, nosaltres ens ocuparem de qüestions més mundanes. Com la que segueix. Aquesta història comença a principis dels 2000, quan els de can Bromera li van encarregar una traducció d''El tramvia' de Claude Simon, Nobel de literatura l'any 85. "Jo no estava acostumat als autors contemporanis -diu Joan Francesc Mira, traient pit  com a bon hel·lenista-, però el bandarra de Bromera sabia que el llibre m'enganxaria com una mala cosa". I no només això, sinó que aquell tramvia de fusta escrostonada amb el pom de la porta pelat i una intensa olor de mar que creuava Perpinyà en direcció a la platja als anys 20 s'ha convertit, una dècada després, en 'El tramvia groc', la seva novel·la memorialística, proustiana fins al moll de l'os.

Fa uns quants estius, a Zimbabwe, visitant un amic que hi feia de missioner, Joan Francesc Mira es va veure obligat a travessar una formació de centenars d'elefants salvatges, enfilat a la plataforma posterior d'un 'jeep'. "No era allò d'anar a un safari a fer la fotografia -engalta-. Era una experiència real". Tot i córrer el perill de morir aixafat a la primera de canvi, aquells minuts entre tanta trompa són, diu, dels més espectaculars que li vénen al cap. "Va ser el primer cop en molt de temps que em sentia d'aquella manera". Potser és aleshores que va recordar: l'olor de fems de mula de bon matí, el tacte de les restes de fusta de l'ebenisteria amb què es feien espases per jugar a la guerra i el regust farinós de la massa de pa abans d'anar al forn.


Parla, memòria!, que deia Nabokov. "Aquell tramvia de fusta que unia València amb l'horta és quasi un símbol de la meva infantesa -explica-. De tramvies com aquest en teníem fins al 1957. Després de les grans inundacions es va construir una nova canalització del riu que donava la volta pel sud de la ciutat, i van tallar les vies". En aquesta ocasió, Joan Francesc Mira sí que va quedar exclòs d'un paradís. Els camins de davant de casa seva, els mateixos que segles enrere havien vist passar l'exèrcit d'Anníbal amb tota la seva fauna, van llicenciar un nou capítol de la història, el de les frenades metàŀliques i els vagons plens de gom a gom, amb xiquets penjant per les finestres aferrats als agafadors, el d'un temps en què els tramviaires paraven màquines quan la fam pesava per implorar una punteta de llonganissa a les senyores.

Joan Francesc Mira ha fet llista de les seves bones accions. Diu que quan sigui moment de reclamar parceŀla al de dalt la presentarà com a credencial. Dirà que va ser molt millor traduint els clàssics que Sagarra, i que va posar la 'Divina Comèdia' i l''Odissea' al servei de set milions de catalans, "una obra de caritat a gran escala". Dirà que es va atrinxerar als arxius vaticans per escriure 'Borja papa', la millor novel·la sobre la Casa de Borja que s'hagi escrit mai. Parlarà dels aiguamolls del Túria i del Xúquer, i de com va guanyar el Sant Jordi amb 'Purgatori'. Ara, mentre repassa l'inventari, se li escapa una melodia d'afinació rascada que recorda alguns compassos de les variacions Goldberg. Ja s'hi veu.

Si el cel és just, però, no seran només les gestes homèriques i la cròniques del Renaixement els tributs que li valguin la salvació suprema. Hi ha un altre Joan Francesc Mira, menys èpic, més delicat. És el que l'any 1975 va ser reconegut per tots com la gran veu que la literatura valenciana havia donat des de la República. "De fet, jo em vaig estrenar amb un llibre que es diu 'Els cucs de seda', que es desplega en els mateixos entorns que 'El tramvia groc' -informa-. Era un llibre de narracions, totes protagonitzades per nens". Ara, amb rodatge, pols i el geni més ben travat que mai, ha tornat als escenaris d'aquella primera obra. "Sóc dels que creuen que el lloc on has nascut et marca per sempre".

Li agrada, quan en té ocasió, adoptar la posició d'ideòleg de l'antiga escola. Diu que els nanos d'ara ja no juguen a batalles fent-se mal com abans, ni construeixen fortificacions per als soldadets enfangant-se les mans, i que si vols recordar el que senties de petit quan una mula et posava el cul a l'altura del barret te n'has d'anar a Zimbabwe i gratar els genolls d'un elefant. "Això és, en definitiva, el que pretenc transmetre en aquest escrit -rebla-: un gust per la sensualitat del món, per l'estètica de la terra, per les sensacions impactants". En definitiva, per tot allò que l'ha marcat de per vida i que ara, en el moment menys pensat, li parla des de la memòria.

Hi ha records més brutals que les coces de les ases, i també menys agradables. Potser el dia en què el jutgin, llista de bondats en mà, també dirà que una vegada va estar a punt de morir atropellat per aquell tramvia groc que ara elogia amb tanta lírica. Potser explicarà que, en el millor dels casos, li hauria passat com al 'visconte dimezzato' d'Italo Calvino, aquell infeliç a qui una bala de canó va dividir en dues meitats. Una que va quedar atrotinada, inútil, amb les vísceres per fora, tirada al mig del camp de batalla. Una altra que es va aixecar i va començar una vida de mig home. "Jo no sé si hauria aguantat sent només una meitat", riu. Com a mínim, aquest son seu tan profund li hauria estat bastant més difícil de conciliar.

EL TRAMVIA GROC
Proa
270 pàg. 18,95 €

Advertising