Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els crims més salvatges de Barcelona

Els crims més salvatges de Barcelona

Assassins en sèrie, esquarteraments, violacions, vampireses, llegendes... Descobrim la part més fosca de la ciutat a través dels seus crims

Carvalho2
carla tramullas
Per Rossi García |
Advertising

Un drapaire troba el cadàver –més aviat, cinc trossos sense cap, peus ni ventre– en una bossa de viatge abandonada a la platja de Sant Sebastià. No són ni les 7 del matí del 6 de juny del 2004, hora en què l'últim noctàmbul en retirada es creua amb el primer banyista. I a deu passes de l'aigua, la bossa. La troballa fa anar de bòlit els policies de la ciutat, astorats davant la perícia d'un assassí que, amb mà de carnisser, ha escorxat el cos, l'ha buidat per treure-li les vísceres i els ha deixat unes restes que són un pur enigma.

Quatre dècades abans, una escena gairebé simètrica: el 22 de setembre de 1962, les xarxes d'un pescador van atrapar a la platja de Can Tunis una altra macabra captura. Un cistell amb un cos esquarterat i, embolicades amb paper de diari, les mans, els peus, les orelles, el nas i la llengua, marcada amb el típic tall amb què els contrabandistes segellaven les venjances. Remogudes per unes fortes pluges, les clavegueres de la ciutat van escopir la resta de pedaços de la víctima, Federico Cortés, un perruquer que es treia un sobresou amb el contraban. El cas es va tancar amb la detenció d'un estraperlista, però la sospita que hi havia més implicats no va arribar a desaparèixer mai.

Crims com el de la Barceloneta o Can Tunis han deixat un funest rastre a la geografia negra de Barcelona, una història criminal que recorre l'espinada de la ciutat, dels barris
populars als carrers més distingits. Pel camí ha engolit prostitutes de luxe, acabalats financers i professionals del robatori. I, sovint, ha alimentat llegendes per atemorir nens desobedients.

UN CADÀVER EN TRÀNSIT
L'esquarterament és recurrent en la història negra de Barcelona: s'han trobat pedaços humans a platges, abocadors i frigorífics. Els de l'industrial barceloní Pablo Casado van viatjar per via fèrria. El 1929 es va trobar el seu cadàver trossejat a l'estació d'Atocha de Madrid, en una caixa de fusta enterrada entre muntanyes de paquets sense recollir. Ricardo Fernández, Ricardito, criat de l'empresari, l'havia matat a punyalades i, després de llençar-ne el cap al port de Barcelona, es va desfer de la resta del cos facturant-lo per correu. La investigació va destapar un triangle amorós entre el criat, l'amo, i un jove adinerat que apuntava a la gelosia com a únic mòbil del crim, un escàndol per a la benpensant burgesia catalana.

ELS RICS TAMBÉ MOREN
Un altre brutal atac va sacsejar el cor de l'alta societat barcelonina, aquest cop el 1974, quan l'acabalat matrimoni Juan Roig i Maria Rosa Recolons va morir apunyalat a la seva torre de Pedralbes per qui era el seu xofer i majordom, José Luis Cerveto. D'entrada, el robatori i la venjança pel seu acomiadament eren els mòbils evidents del crim. Però les confessions posteriors de Cerveto despullen la seva personalitat turmentada: abandonat als dos anys, els abusos que pateix a l'orfenat li marquen per sempre la sexualitat. Quan el 1975 se li van commutar per presó les dues penes de mort, va demanar ser executat al·legant que si quedava lliure tornaria a delinquir. L'advertència es va complir: un any després de sortir al carrer, el 1987, era detingut per abús de menors.

Dues dècades més tard, un altre assassí retorçat va atemorir els barris acomodats de Barcelona durant vint dies. Un pàrquing del Putget de Barcelona es va convertir en escena criminal per obra del jove de La Mina Juan José Pérez Rangel. El gener del 2003 va matar dues dones de perfil similar, de 49 i 46 anys, que ocupaven la plaça número 15 de l'aparcament, en plantes diferents. Tot i que en els dos casos va robar la targeta a les víctimes, el motiu del crim mai no va quedar clar. A casa, Rangel guardava un llistat dels cotxes que estacionaven al pàrquing del Putget, amb anotacions sobre les conductores, a més d'inquietants informacions d'assassins en sèrie.

La complexa ment de l'homicida frega l'histrionisme en el crim de l'Hotel Manila de la Rambla, actual Le Meridien, on el novembre de 1971 va ser trobada escanyada una noia. L'assassí, el professor de dibuix Manuel Sebastián, havia llogat l'habitació al luxós hotel amb el nom de Marqués de Alcántara. No tenia, ni de lluny, lligams amb la noblesa: vivia en una porteria de l'Eixample on menava una vida exemplar, anava sovint a missa i només de tant en tant fugia de casa per allotjar-se en distingits hotels on suplantava altres identitats.

Sembla que va matar la noia perquè s'havia burlat de la seva impotència, una disfunció sexual que el mortificava.

ELS AMANTS DE LA BROTO
El sexe, però també la cobdícia, la política i fins i tot l'espionatge, es combinen per destil·lar el misteri de l'assassinat de Carmen Broto. Un crim gairebé novel·lesc si no fos perquè amaga una història real: la d'una pobra noia del Pirineu que arriba a Barcelona per treballar de minyona i, després de fer-se un lloc entre la prostitució de luxe, acaba assassinada a cops, i és enterrada en un hort del barri de Gràcia el gener del 1949. Jesús Navarro, un jove que Broto freqüentava per amor, d'amagat dels seus poderosos protectors, va planificar la mort amb un amic íntim i amb el seu pare. Hores després del crim, van morir per ingestió de cianur dos dels implicats però Navarro, l'únic supervivent, va mantenir sempre que l'únic fi era el robatori.

L'explicació no va convèncer la societat de l'època, que en tota mena de cenacles va alimentar les hipòtesis més variades sobre els mòbils del crim: des del temor d'algun influent amant de la Broto de ser compromès per la prostituta, fins a una acció de la resistència antifranquista contra una meuca que delatava desafectes al règim. No hi va faltar qui el vinculés a una complexa trama d'espionatge.

DE SEGRESTADORA A VAMPIRESA
Les morts femenines alimenten una llarga llista entre els crims de Barcelona. Però l'hagiografia criminal de la capital ha entronitzat també perverses assassines, de les quals és reina indiscutible Enriqueta Martí, la Vampiressa del carrer Ponent, protagonista d'una negra carrera que ha aconseguit despuntar entre les grans llegendes de terror.

L'alliberament de dues nenes a qui tenia captives al seu pis del carrer Ponent –ara Joaquín Costa– el 1912 va disparar una investigació policial i un fulletó periodístic en què Martí va ser acusada de matar infinitat de menors per vendre'n la sang i els greixos a rics malalts de tuberculosi. Feia bullir l'olla l'estranya conducta de la segrestadora, amb antecedents per prostituir menors i que de dia recorria els carrers per demanar almoina, vestida amb parracs i acompanyada de nens famèlics, mentre de nit sortia luxosament abillada.

Quan a casa seva es van descobrir caixes amb ossos humans, el cas va provocar la indignació de l'opinió pública. La gent exigia desxifrar una llista d'inicials que Martí guardava i que, es rumorejava, corresponien als "clients" de la Vampiressa.
Enriqueta Martí va morir el 1913 a la presó, es creu que linxada, sense un judici que permetés destriar la veritat de la llegenda de la seva esfereïdora història. El sumari del cas està perdut. Hi ha qui al darrere hi veu la negra mà del poder.

PERVERSITAT AMB NOM DE DONA
Entre juny i juliol del 2006, Remedios Sánchez, coneguda com la Reme, va assassinar tres ancianes i va intentar matar-ne cinc més. Així es va guanyar el malnom de la "Matavelles" i es va erigir en una de les homicides en sèrie més sanguinàries del país. La Reme matava àvies per robar-les i aconseguir diners per nodrir la seva ludopatia. De dia, cuinava una excel·lent truita de patates al bar Cebreiro que feia xalar els policies de la comissaria del carrer Balmes, a tocar de l'establiment. Durant les hores lliures es guanyava la confiança d'àvies desvalgudes i les atacava brutalment, a cops o escanyant-les.

Sempre que va desfilar davant el jutge instructor, la Reme va mantenir un ferm silenci que només va trencar el dia del judici, per declarar-se innocent. Igual que Carme Badia, condemnada per la mort de la psicòloga Anna Permanyer i de tarannà llegendari, per la seva fredor i altivesa. Badia es va esmunyir de la justícia un primer cop el 1997, quan després de nou mesos a la presó va acabar exculpada per falta de proves d'haver ordenat la mort del seu marit, el propietari del càmping de Pont de Bar (Lleida), assassinat a trets per uns encaputxats.

La mort d'Anna Permanyer la va tancar fa dos anys a la presó amb una condemna de 24 anys. La mateixa condemna es va aplicar a Joan Sesplugues, un contrabandista de Lleida de 81 anys a qui Carme Badia –gran seductora d'homes– tenia als peus. El 2004 tots dos van obligar la psicòloga a signar un contracte d'arres per 420.000 euros en què Permanyer es comprometia a vendre'ls un pis a l'edifici Atalaia de Barcelona, el mateix on la van matar. En cas d'incompliment del contracte, podrien reclamar el doble a la família de la psicòloga.

Si Carme Badia va planejar la mort del seu home potser no se sabrà mai. Potser tampoc s'esbrinarà qui va matar i esquarterar el cadàver de la Barceloneta. La policia va identificar en uns mesos les restes mortals: pertanyien a una dona de 64 anys que vivia sola a Ciutat Vella. La resta del cos va aparèixer després, en tres bosses semienterrades a la mateixa platja. Van ser detinguts pel crim tres pakistanesos a qui la justícia va exculpar per falta de proves.

De moment no hi ha més pistes.

Confidencial

Enriqueta martí

Crims de llegenda

La truculenta història de la Vampiressa del carrer Ponent, mig bruixa mig alcavota a qui fins fa poc els pares recorrien per esporuguir els fills díscols, no és l’única que s’endinsa en el terreny de la llegenda. El 1836 la revista parisenca d’afers jurídics 'Gazette des Tribunaux' publica la notícia, signada per un suposat corresponsal a Barcelona, del procés contra un llibreter de la ciutat acusat d’haver-ne assassinat un altre per arrabassar-li un exemplar de l’incunable 'Els Furs de València'. A la premsa nacional no hi ha rastre del crim, atribuït a un llibreter que havia estat frare de Poblet, però un jove Gustave Flaubert la va llegir i, impressionat, va escriure el precoç conte 'Bibliomania'. Joan Amades va incloure aquesta llegenda en les seves antologies, que ofereixen una altra perla de la literatura criminal: la de la Sedeta, una dona que, amb l’estudiant amb qui festejava, va planejar matar el marit, propietari d’una espardenyeria al carrer Hospital. L’estudiant va poder sortir-se’n, gràcies a la seva influent família, però la Sedeta va ser executada a la forca i, abans de morir, va donar a llum una nena a qui va batejar Cecília. Durant anys, va ser un nom maleït per als barcelonins.

arropiero

El rastre del Arropiero

Detingut per la mort de la seva xicota el 1971, amb només 28 anys, l’Arropiero va confessar un rosari de crims a qui la mateixa policia dubtava de donar crèdit. Acompanyat de dos agents, Manuel Delgado Villegas, probablement l’assassí en sèrie més prolífic d’Espanya, va emprendre un funest viatge pel litoral espanyol en què va donar indicacions dels crims que havia comès. D’aquesta manera, va situar davant els atònits investigadors un reguitzell de cadàvers que recorrien el litoral peninsular, a més d’altres punts d’Itàlia i França. L’odissea de l’Arropiero va tenir també parada a Barcelona, on va matar a cops de cadira Ramon Estrada, germà d’un empresari immobiliari, sembla que per una desavinença sexual. De la quarantena de crims que Manuel Delgado va confessar, la policia només va atorgar credibilitat a 22. Un dels que es van descartar és la mort d’un altre homosexual a Barcelona que l’Arropiero va assegurar haver escanyat. Finalment, la justícia només va trobar proves per condemnar-lo per vuit morts. Una, la de Ramon Estrada. L’Arropiero va morir el 1996, consumit per la seva addicció al tabac, al psiquiàtric on va ser internat de per vida.

Advertising