[image]
[title]Els meus pares
Hervé Guibert
Trad. David Ilig
Club Editor
185 pàg. 16 €
Com desfem el jou que comporta néixer sense triar on? Si és cert que, com deia Oscar Wilde, "cada home mata allò que estima", aquest llibre és la confirmació d'un crim d'amor: d'Hervé Guibert cap als seus pares. En un acte d'atreviment literari amb pocs precedents, Guibert desgrana una sèrie de fragments de la seva vida amb aquella saturació clarivident dels viatges d'àcid, quasi obscena. Impressions -l'alè de la seva mare, la primera vegada que va veure la polla del pare-, desigs -l'adoració que sent per en Terence Stamp, les ganes d'estimbar-se amb el cotxe-, pors -de ser diferent, de no ser estimat-, odis -als pares-.
L'esbudellada és radical i escruix: amb un estil gairebé quirúrgic, Guibert s'exposa per entendre's. Escriu el llibre en present i en primera persona, i això ens hi involucra des del començament: amb ell aprenem a dir mentides, agafem gambes, ejaculem per primer cop i ens fa mal el pit quan l'escapcen a la seva mare. El lector esdevé 'voyeur' i el llibre-mirall, repte: gosa tu, si t'hi atreveixes, a furgar tan endins de les teves entranyes. 'Els meus pares' és una mena d'acta judicial: en els seus records ingenus, morbosos i brillants, busca la traïció paternofilial. A la seva família hi ha culpa, violència, vergonya i secrets. També hi ha un afecte que sobreviu com pot. És el triangle afecte-traïció-crim que articula tot el llibre. I la seva vida.
