0 M'encanta
Guarda-ho

Els nois

Toni Sala

Els nois
Toni Sala
L'Altra Editorial
184 pàg. 16 € Toni Sala fila un exercici d'estil sobre la identitat, sobretot primigènia. La mort marca els límits de la personalitat. Moren dos germans en accident a Vidreres: Sala dibuixa un trèvol on cada fulla és el punt de vista d'algú vinculat amb els difunts i amb el centre neuràlgic de Vidreres. El llenguatge creix, s'endureix, però també regala moments còmics.

L'Ernest, foraster banquer del poble i pare de dues filles, fa immortals els nois amb el seu pensament. En Miqui, transportista femeller i xatejador que viu a Sils amb el seu pare i amb noia a Vidreres, s'encomana de l'energia dels morts. La Iona, veterinària i xicota d'un dels morts, s'acomoda en la negació i enterra tres dels seus gossos. Això sí que l'angoixa. En Nil, artista sanguinari del body art, pot heretar les terres dels morts. Artistitzar la mort per fer-ne matèria. Una xarxa psicoanalítica des de l'estrebada salvatge (l'arbre, el ram de flors, les esses negres a l'asfalt) que destiŀla camins crítics sobre la banalització de realitats amb què convivim tediosos. La prostitució a la carretera de la vergonya, la crisi i la generació nini o les estafes dels bancs són motius que, estampats amb tota la seva crueltat, fan pensar què-és-la-moral i com ens costa d'atrapar-la: "No hi havia refugi per al bombardeig carnal". La mort ens agermana mentre l'univers gira. Restem fràgils davant l'observació de la mort de l'altre. La pèrdua, llavors, ja no es pot relativitzar. Se somatitza, es viu el dol, se sent un buit sota els peus que martiritza, es perd la lògica.

Acceptar la mort és acceptar la solitud. El vincle amb l'entorn físic té un abast superlatiu a 'Els nois', no només determinista o cultural. La natura sagna. Internet també és un paisatge (extraterrestre), sense la independència de la natura però capaç de redimir l'escòria a base d'impostura. Com l'herència que ens representa més enllà de la sang: tenir fills és jugar-te la dignitat, un fill té molta informació. Es viu contra l'atzar: ¿són els morts els qui ens vetllen? ¿Com es respecta una memòria? ¿Acceptant l'incomprensible o donant amor? La vida és mig segon i tothom està ple de cucs. Imbècil l'últim.

Comentaris

0 comments