Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Joan Carreras viatja a Amsterdam

Joan Carreras viatja a Amsterdam

'Cafè Barcelona' és la nova novel·la de l'autor de 'Carretera secundària'

Per Josep Lambies |
Advertising

Si mai aneu a Boston, passeu pel 84 de la Beacon Street. Hi trobareu la porta d'aquell bar amb finestres altes que sortia a 'Cheers'. No era inventat. Existia de debò, i encara avui us hi podeu prendre una pinta amb cacauets. Però si aneu a Amsterdam és millor que no trepitgeu la plaça Amstelveldt, o tindreu un disgust. Perquè no hi ha ni rastre del Cafè Barcelona de Joan Carreras. Sí que és cert que en una altra banda de la ciutat, fent cantonada amb la Saenredamstraat, hi ha un lloc que es diu Taverna Barcelona, amb  barres de secallona, ratafia, i un aparador guarnit amb ampolles de Cacaolat. El regenta un tal Jordi Queralt, que es veu que et fa sentir com a casa. Però no és ben bé el mateix.

Carreras va conèixer el mestre Queralt ara fa un parell de setmanes, en un dels seus viatges a la capital holandesa. "Hi tinc uns amics que em deixen un raconet on replegar-me -explica-, i un tros de taula per treballar, així que hi vaig sovint". Tant, que hi ha ambientat la seva última novel·la, la que passa al Cafè Barcelona, una cantina, famosa per les cassoles de sípia amb patates, pel fricandó i per les arrossades valencianes, on tot parroquià té el tamboret assignat. "L'he inventat jo -afirma-. Però no em semblava pas més inversemblant que la ciutat de llums vermells i les prostitutes que  venen als turistes". Entre els licors, encara avui, hi veureu una foto de la Greetje i el pare de l'Arjen davant de la Sagrada Família.

Fa uns dies, també a Amsterdam, qui sap si abans o després de fer la ració de botifarra a la Saenredamstraat, en Carreras va prendre's un trinxat al Café Schiller de Rembrandtplein. "Mira que normalment, quan sóc per allà, em passo el dia tancat a casa escrivint -continua-. Amb prou feines surto per comprar una sopa". Però com que aquest cop la novel·la ja era a impremta i n'estava prou satisfet, va decidir que per una vegada podia donar-se treva, i fins i tot concedir-se algun petit caprici. O dos. Aquell vespre, després de la col amb salsitxa fumada, se'n va anar al teatre DeLaMar, el Broadway dels neerlandesos. Hi va veure un musical inspirat en la vida d'André Hazes, el pare del 'levenslied', que devia ser com 'Mamma mia!' als Països Baixos.

No és que Hazes fos sant de la seva devoció, però havia de veure l'espectacle, qüestió de deure moral. Perquè al Cafè Barcelona sempre hi sona la veu d'aquest heroi patri amb cara de poma madura, guru de la balada holandesa. "Aquí ningú no sap qui és, però allà és tot un mite". He llegit que, un any després de mort, els parents de Hazes van ficar les seves cendres en dos coets de pirotècnica i van encendre la metxa perquè les exèquies explotessin dalt del cel. I que després d'aquesta escabrosa cerimònia se li va aixecar una estàtua commemorativa a Pijp, el seu barri natal. I sé, per en Carreras, que la mateixa nit els borratxos del Cafè Barcelona se n'hi van anar, ben doblegats, a cantar una serenata a l'home de marbre.

El Cafè Barcelona no existeix més que en el llibre. I encara així és ben bé de debò. "Més real que la ciutat mateixa", brama l'autor. I no només perquè l'amic Queralt li hagi ensenyat que el fuet també agrada als paladars de més enllà dels Pirineus. El Cafè Barcelona és tan veritat com les històries que se n'expliquen. La del suïcidi de l'Arjen, torturat pels seus malsons un cop tornat de la guerra de Bòsnia amb la divisió holandesa. La de la Greetje, que va pujar un fill sola, després d'enterrar el marit. La de l'Annabel i la Roos, i la de tota la seva clientela. És real, com ho són tots els bons relats. I, igual que aquell bar de la Beacon Street, aquest també és un lloc on tothom coneix el teu nom.

Cafè Barcelona
Proa
285 pàg. 19 €

Advertising