Junot Díaz, amb ritme caribeny

Junot Díaz és un cul inquiet, com tot bon caribeny. Res més arribar m'ha dit que si vull puc seure, però que ell es quedarà dret, perquè les cadires li fan venir aŀlèrgia. I així controla millor la situació. També és un geni. Aquí ens en vam assabentar quan vam llegir la seva primera novel·la, 'La maravillosa vida breve de Óscar Wao'. I he de dir que té un punt fosc. Abans de començar a parlar dels nou relats de I així és com la perds, m'amenaça de llançar-me un mal d'ull, aprofitant l'avantatge d'altura. Per mi, seria un honor. Entre la gent que m'ha maleït al llarg de la vida, encara no hi ha cap premi Pulitzer.

Hi creus, en aquestes coses?
Doncs quasi gens, man. Sóc un empirista, com la meva mare. Ella era una senyora com Déu mana, i no en volia saber res de mites ni santets. Però els meus avis creien molt en tots aquests bitxos. A 'Óscar Wao' vaig posar aquesta merda sobre la taula. El nerd protagonista arrossegava la maledicció del fuku.

La teva família sempre ha estat una font d'inspiració.
Hi ha un parell de contes a I així és com la perds dedicats al meu germà gran. Quan jo era petit em feia por, però por de veritat. Em quedava al llit i em deia: "aquest paio em matarà". Era molt violent. Després va agafar càncer, va fer una conversió religiosa i es va reformar.

En el teu primer llibre de contes, Los boys, n'hi havia un dedicat al teu pare.
Jo vinc d'una família boja, man, molt boja, i això és el que porto als budells. Imagina't, el meu pare era militar pro Trujillo, i quan jo tenia sis anys se'ns va endur a Nova Jersey, quan la comunitat dominicana encara no existia. D'on penses que venia Óscar Wao?

Jo tenia entès que era una resposta a 'La fiesta del chivo'.
Esclar, man. La de Vargas Llosa és una gran novel·la, però parla de la nostra dictadura com si fos al Perú. I jo, fill d'un feixista, em vaig adonar que no havia sabut captar la realitat. Potser perquè s'havia passat de realista.

Quina és la realitat de I així és com la perds?
A través d'aquest llibre volia tenir una conversa sobre la masculinitat. L'home caribeny, com a objecte superviril, es fa mal una i una altra vegada. Es considera que la intimitat del mascle és per a dèbils i marietes, i tenir sentiments li està prohibit.

Potser el relat més diferent és aquest que es diu 'Otra vida', otra vez. Ho creus?
Quan jo vaig ser conscient del meu entorn als EUA ja hi havia negocis dominicans, taxistes, i edificis. Però els meus pares van ser els pares fundadors de la comunitat. Volia dedicar unes pàgines a tots els immigrants que van arribar als anys 70.

El xoc de civilitzacions apareix en tots els relats.
És curiós, als meus germans el tema de la immigració els deixa indiferents. Veuen un anunci o un documental a la tele i de seguida apaguen. No en volen ni sentir a parlar. A mi m'interessa.

Per què escrius en anglès?
Culpa del colonialisme. Al Carib vam ser víctimes de dues invasions ianquis, man. I jo a més em vaig educar a l'escola americana. Vaig aprendre a escriure espanyol de molt gran.


I AIXÍ ÉS COM LA PERDS
Junot Díaz
Edicions 62. 186 pàg. 16,90 €