Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La gran caiguda

La gran caiguda

Peter Handke

La gran caiguda
Per Anna Carreras |
Advertising
La gran caiguda
Peter Handke
Trad. Marta Pera Cucurell
Raig Verd
175 pàg. 18 € La generosa traducció de Marta Pera Cucurell ens apropa un Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942) investigador, dissenyador d'ànimes, experimental i tocacampanes que, impertinent i crític com sempre, s'expressa a través de la narrativa estrambòtica del que no calla ni sota l'aigua. L'estat de gràcia de 'La gran caiguda' no és cap catàstrofe grega, la davallada a una mort (interior) sense retorn, sinó el trajecte tortuós. Ens hi teletransporta a còpia d'autoprohibicions. L'epopeia pinta la solitud d'un actor amb antipersonalitat que ja no es considera actor, enemic de la humanitat, caminant bosc a través cap a la metròpoli-cos, mentre rumia ansiós, conversa amb ell mateix en veu alta i compleix una missió secreta. El seu caminar parla i desxifra codis.

En un sol dia d'estiu ("el meu últim dia"), l'epopeia juga a filar el tomb en ziga-zaga de l'actor capcot amb l'aparició d'aŀlucinacions i de presències d'ultratomba -del protagonista però també del lector que assisteix perplex al Nou Teatre del Món- que esfilagarsen la narració, la branquen fins al paroxisme i la fulguren ara i adés amb contradiccions existencials, recels sobre les deformacions i els límits del llenguatge i els jocs amb el factor temporal que s'estireganya com un xiclet a les mans de Handke.

L'actor -tot i la "dona" que el tracta bé i a qui troba per la ciutat sense cara- troba a faltar l'amor. L'actor és lector, és espectador, té un somnambulisme clar i porta un barret amb ala arnada i ploma de falcó. Se sent atret per la vida als marges, es nega i es corregeix, i veu la "via d'aprenentatge a través de l'error", la "bombolla de calma", la "cursa plàcida", el caminar de recules quan deserta d'un lloc, els desencants harmonitzats o els processos de la natura com a estratègies per sobreviure. Handke narra la incomunicació i la tristesa universals aplicades al subjecte esqueixat mentre coŀlecciona percepcions socials, polítiques, sentimentals, naturals i atzaroses sobre una base de comèdia màgica que prova de salvar-ho tot. Saturat de serietat i guerra, l'home anhela el riure enmig de la faula de l'hecatombe. I és que imitar o copiar no és art: no cal que ho juri, Herr Handke.
Advertising