La mujer loca

La mujer loca
Juan José Millás
Seix Barral
240 pàg. 17,50 € La realitat i la ficció, la veritat i la mentida, el periodisme i la literatura, el seny i la bogeria, la vida i la mort, la gent porquesí i la porquenó... Tot és dual a 'La mujer loca', setzena novel·la del valencià Juan José Millás. Fins i tot ell, que hi surt com a narrador i com a personatge, com a pacient i com a terapeuta. Potser per això és el doble de bona que moltes: conté una ficció i un reportatge, i tot allò que és divisible... ho multiplica. Convençut que el llenguatge ens colonitza, Millás fa de la seva protagonista, Julia, una malalta de les paraules: discuteix amb frases, opera mots, qüestiona adjectius, despulla verbs irregulars... Voldria fer amb ella una novel·la, però una altra malalta, aquesta terminal, l'empeny a un article sobre l'eutanàsia. No és estrany que acabi al psicoanalista; ja ho diu ell: als escriptors, les coses rares els semblen normals, i les normals, ben rares. Tot i semblar un joc inacabable, 'La mujer loca' està plena de trets seriosos: una gran descripció dels psicòtics, una defensa perplexa del dret a morir dignament, un savi qüestionament de les convencions narratives... La maduresa de Millás és la d'algú que combina l'humor, la intel·ligència, un punt esbojarrat i el domini de la llengua. Té una veu pròpia, en fi. I sap aplicar-la al que val la pena. L'únic deliri, en el fons, és no llegir-lo.