La sonata del clar de lluna

En edició bilingüe i per primer cop en català, ens arriba una peça d’un dels poetes grecs més elegants: Iannis Ritsos, que va publicar més de cent reculls de versos, d’assaig i de teatre. Polític comunista prohibit al seu propi país, Ritsos escriu una sèrie de monòlegs tràgics entre els quals destaca La sonata del clar de lluna. Publicat el 1956, va guanyar el Premi Nacional de poesia a Grècia. El concepte “clar de lluna” ens envia a Beethoven i a la seva Sonata per a piano nº 14, però també es refereix a un fenomen astronòmic. Aquesta segona accepció és la que inspira el poemari del grec, juntament amb una bella anècdota: l’any 1956, el poeta Dimitris Doukaris explica al seu amic Ritsos que quan va anar a donar el condol a la poeta Melissanthi per la mort del seu marit, van caminar junts fins a dalt d’un turó. Allà, la silueta de la vídua, tota vestida de negre, es va retallar contra la lluna plena. La mnemotècnia del text (a imitació del clàssic Homer) en el reiterat “deixa’m venir amb tu”, els recursos formals del poeta quan reflexiona sobre l’acte de la creació, la bellesa tràgica de les imatges plàstiques i musicals, la investigació lírica sobre la solitud, la pèrdua i el desig provoquen una lectura ascendent. La casa de la vídua és símbol d’un sistema vell, esquerdat, que cerca la renovació però topa amb la persistència d’un passat que es nega a desaparèixer i segueix viu als armaris i als racons. I als cors decadents. El piano esdevé un “taüt negre” i la lluna, blanca i magnètica, és un “forat al crani del món”, un abisme temptador que encara mantenen viva la protagonista d’aquest excel·lent monòleg poètic. Una injecció de pathos que fa parlar el silenci.