Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les guerres de Pere Rovira

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Pere Rovira
©Maria Dias

Les guerres de Pere Rovira

Parlem amb l'autor del 'Diari sense dies' de la seva nova novel·la, 'Les guerres del pare'

Per Josep Lambies
Advertising

A 'La mar de dins', el llibre que va guanyar el Carles Riba l'any 2002, hi havia un poema que es deia 'El milicià', on Pere Rovira donava les gràcies al seu pare per no haver-se deixat matar a mans dels nacionals. La raó d'aquest agraïment era òbvia: "Si l'haguessin mort, jo no seria en aquest món, i res de tot això no hauria passat", diu. La seva supervivència, com la de tants altres que van lluitar al front, va marcar l'inici de moltes altres batalles, que d'una manera o altra ens han reclamat a tots els que hem vingut més tard ."No sé tu, però jo n'estic fart de novel·les sobre la Guerra Civil -m'increpa Rovira-. Coi, ja n'hi ha prou, van passar altres coses després".

Predicant amb l'exemple, ha escrit 'Les guerres del pare', una novel·la rural amb context històric, misèria, una mica de patiment i molt de sentit de l'humor. "Home, és que l'humor era la principal arma d'aquesta pobra gent, que vivia en un poble, en ple franquisme, sense més distracció que el cinema de diumenge a la tarda -em diu-. La situació era molt dura, però se l'agafaven amb ironia". Hi ha personatges brillants, com el Joanet Cantó, un individu lleig com un pecat, malgirbat i canós, però molt ben dotat. Hi ha discussions trepidants, com les que es viuen a la tertúlia de cal Baster. I hi ha tendresa, la d'un fill cap al seu pare. Aquest és l'eix central de l'argument.

No és un llibre autobiogràfic, però sí un exercici de memòria, hilarant i amb molta grapa, com els que va portar a terme en els volums de prosa assagística recollits sota el títol de 'Diari sense dies'. "De fet, crec que van ser el germen de 'Les guerres del pare' -segueix Rovira-. Esclar que jo això no ho he sabut fins molt més tard". Un llibre així requereix certa serenitat mental. Per escriure'l, cal haver arribat a una edat de pau i reconciliació. "Quan ets jove estàs massa ocupat amb l'enfrontament generacional, i no hi veus amb claredat -explica-. És ara que començo a fer-me vell que entro en una etapa de comprensió". Així és com aquest relat de ficció s'ha creuat, sense premeditació, amb el seu propi record.

"Has tornat a guanyar la guerra que vas perdre", reblava un vers d''El milicià'. No per casualitat, apareix imprès a la primera pàgina de la novel·la, donant el La. "Malgrat totes les adversitats, el meu pare va tenir la més important de les victòries: no deixar-se tombar per l'enemic -assenyala Rovira-. Es va deixar vèncer per les armes, però no per la vida". Després del 18 de juliol, de la Batalla de l'Ebre, la dimissió d'Azaña i la fi definitiva de la Segona República van venir els anys 40. I després els 50, i els 60. I mica en mica la gent va anar recuperant una mena de llibertat personal que li havia estat robada. "Tot i la por, s'anaven formant petits refugis de diversió". La guerra va ser una tragèdia, però no la fi del món.

 

LES GUERRES DEL PARE
Proa
473 pàg. 22 €

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising